Echo de menos el tren rana
El fin de semana pasado se celebró en Rubí el aniversario de la llegada del tren a la localidad. Hoy día, como no, hay trenes mucho más modernos y estaciones mucho más modernas, pero la nostalgia se apodera de mi persona, y yo echo de menos los trenes rana. Me remonto a los años 80, los mejores años de la historia de España, los años de mi adolescencia y mi primera juventud, ya que nací en 1970. Echo de menos la antigua estación rubinense donde cada día cogía el tren para ir al colegio La Farga en Mira-sol, y donde cada día coincidía con mi primera novia, Silvia, que iba al colegio El Pinar en Valldoreix. Echo de menos esos trenes, más amplios que los de hoy, donde se podía fumar, donde abrías la ventanilla en verano y no pasabas calor, donde en invierno con las ventanas cerradas no hacía frío porque con el calor de la gente y su conversación era suficiente (hoy día todo el mundo va mirando su móvil de última generación). En resumen, echo de menos esos trenes que me llevaban a Chic Sant Cugat los fines de semana, para disfrutar de mi chica, de la autentica música de la época y del envidiable ambiente de aquellos inolvidables años.
José A. Avila López

El Brahim, la Maimuna, la Sabah i el Sidi
Ja tornen a ser a casa seva, als campaments del Sàhara, i comencen el curs escolar amb els bons records d’un estiu a Catalunya.
Mentre ells, allà, reprenen les seves rutines, aquí, les famílies acollidores i Rubí Solidari, com a impulsor del projecte, fem valoració de com han anat aquest any les ‘Vacances en Pau’.
En general tots estem contents de l’experiència:
Les famílies per l’oportunitat de donar a aquests infants uns dies en un entorn diferent, segur i saludable, però també del que han après amb ells i d’afrontar el repte de tenir un infant amb uns hàbits i una cultura tan diferent. I, per descomptat, de la joia de veure’ls gaudir de mil petites coses que aquí donem per fetes.
Tot el grup també estem satisfets perquè la població de Rubí torna a parlar d’aquest poble oblidat, el Sàhara, i a saber com viuen al mig del desert. En aquest sentit, a part de la implicació de les famílies acollidores en fer difusió del projecte en els seus entorns propers, han sigut positives les xerrades prèvies, la carta a les Ampa, la Festa de Benvinguda, l’assistència dels infants als Casals d’Estiu amb l’interès mostrat per part dels monitors, la participació del CAP Mutua de Rubí i el suport econòmic i de divulgació per part de l’Ajuntament.
També ens hem fet alguns propòsits: si l’any passat varen ser tres les famílies acollidores i aquest any n’han sigut quatre, esperem que el proper estiu puguem ser unes quantes més. Per això, mirarem d’anar fent activitats al llarg de tot el curs que donin a conèixer el projecte a més famílies i que les engresquin a participar. D’altra banda, si bé la revisió mèdica-sanitària i les atencions necessàries ja estan assegurades, no passa el mateix amb la necessitat de revisions i atencions dentals i oculars. Per aquest motiu, pensem demanar la col·laboració de clíniques dentals i oftalmològiques del poble de cara a l’estiu vinent.
Si algú està interessat a saber més d’aquest projecte i/o en col·laborar pot escriure o trucar directament a [email protected] / Telèfon 935888643.
Rubí Solidari

A Federico García Lorca
Quisiera rendir homenaje al gran poeta Federico García Lorca con esta bella poesía de otro gran poeta como fue Antonio Machado:
“Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
-sangre en la frente y plomo en las entrañas-
… Que fue en Granada el crimen
sabed -¡pobre Granada!-, en su Granada.”
Juan Martínez

XXVI Torneig Olímpic Can Fatjó
Una vegada més, i ja són 26 les edicions, el Torneig de l’Olímpic ha estat un èxit. L’extraordinari treball dels coordinadors, Galo, Maymo i Javi ha donat els seus fruits, ja que no és fàcil organitzar un torneig. Són moltes trucades a bastants equips i moltes hores muntant un calendari per quadrar horaris i donar cabuda a tots els equips. I sense oblidar l’extraordinari grup de pares i mares, que han estat col·laborant en tot moment perquè tot funcionés a la perfecció, aixecant-se d’hora per preparar un munt de bosses amb aigua i fruita, que es van donar als jugadors.
Aquesta edició ha estat marcada per ser la primera en la qual les jugadores han tingut un protagonisme propi amb dos equips de futbol 7. I el més important és que tothom, jugadors/es, tècnics/ques, pares i mares i altres aficionats van sortir molt contents.
La junta vol agrair a tothom la seva col·laboració.
J. A. Montoya