Aitor López (23 anys) és un rubinenc que estudia Medicina i que va decidir, juntament amb tres persones més, anar a ajudar al desembre durant dues setmanes al camp de refugiats d’Eleonas, a Atenes. Membre de Rubí Acull, aquest rubinenc creu que Rubí podria ser un bon lloc d’acollida per aquestes persones que ara es troben ‘aturades’ a Grècia.

-Què et va dur fins al camp de refugiats?
-Dues amigues hi van anar mesos abans i m’ho van recomanar. Em van dir: “Necessiten mans, persones que fagin feina”. Elles em van facilitar contacte amb el projecte Elea, que gestiona el camp, i simplement els vaig enviar un correu electrònic. Al final, em va acompanyar la meva mare, la meva tieta i una amiga.

-Com va ser l’estada?
-Vam estar en un pis als afores del camp perquè no es pot viure dins i he de dir que va ser una experiència molt dura. Hi ha molta proximitat amb els refugiats, veus persones de totes les edats, te n’adones que podrien ser gent de la teva ciutat que es veu obligada a marxar.

És cert que al principi vaig pensar que no estaven tan malament, perquè el d’Eleones és un dels millors camps d’Europa, però quan comences a conèixer les històries, quan et conviden a prendre el te a les seves cases i t’expliquen el que han patit per arribar fins allà, et comences a destrossar per dins.L’experiència et va consumint emocionalment i quan tornes és la pitjor part.

– Per què?
-Tot i que estant allà no soluciones el problema de base, et dóna la sensació que estàs contribuint a millorar la vida de les persones. Quan tornes sents que no fas res i és molt dur perquè has vist la necessitat i aquelles persones les consideres amigues teves, jo tinc amics refugiats.

-En quines condicions estan els refugiats a Eleonas?
-En aquest camp, l’habitatge és un contenidor metàl·lic elevat 30 cm del terra, això evita problemes de fred i humitat, però hi viuen 2.000 persones de 30 nacionalitats diferents. Hi falten persones per gestionar la roba que els arriba, només poden agafar una peça de roba al mes, és insuficient, al novembre hi havia nens amb xancles. En l’àmbit alimentari, les necessitats estan cobertes, però no hi ha una alimentació adequada per als infants ni les dones embarassades. Els refugiats tenen la sensació que les seves necessitats elementals estan cobertes, però estan en uns llimbs legals.

-Quines són les seves inquietuds, els seus sentiments?
-Senten que la seva vida s’ha aturat, es lleven sense saber que passarà l’endemà, si tornaran als seus països d’origen, si tornaran un país enrere o si es quedaran on són. Molts s’han separat de familiars, han perdut gent pel camí i no tenen distraccions diàries. Els pares i les mares estan frustrats perquè tenen la sensació que no estan fent res pels seus fills.

La vida comunitària és difícil, allà hi ha sirians i afganesos, que són la majoria, però també somalis, eritreus, iranians, iraquians, pakistanesos, palestins, kurds… És un còctel de cultures que no estan en un ambient estable. A vegades les polítiques europees que beneficien els refugiats de Síria és font de conflictes. Són gent amb molta frustració interna perquè no governen la seva vida, se’ls atura a Grècia.

-Què cal fer amb aquests refugiats que estan bloquejats?
-La cooperació és molt important, molts projectes es tiren endavant a base de voluntaris, com el camp d’Eko, el d’Idomeni, el de Lesbos o els d’Atenes. També la mobilització ciutadana, com la del dissabte, és necessària per demanar als polítics que obrin fronteres, és a dir, que facilitin els tràmits, que es faci una gestió més adequada i ràpida. Al camp, te n’adones que el tràmit es pot fer tan lent com els polítics desitgin. Hi ha persones que fa un any i mig que estan al camp, abans havien estat 3 anys a Turquia, en fa 5 que han sortit de casa i encara no han trobat un lloc d’asil definitiu.

S’han de complir les quotes que es prometen, dels 17.000 refugiats que havien d’arribar a l’estat espanyol, han arribat poc més 700. I no és només això, les quotes han de ser més reals. A Jordània o el Líban, el 20% de la seva població és refugiada. A la Unió Europea és el 0,2%. No és que no puguem assumir més refugiats, és que en l’àmbit polític no volem assumir-los.

-Com es pot lluitar per millorar la situació des d’aquí?
-Conscienciant el teu voltant. Des que he tornat he parlat amb amics, companys i familiars per explicar la situació i apropar la realitat que ells no han viscut. I la gent que realment tingui ganes de fer coses pot contactar amb Rubí Acull, pot participar de manera activa organitzant o senzillament gaudint de les activitats que fem.

-Rubí Acull ha parlat amb l’Ajuntament sobre la possibilitat d’acollir refugiats?
-A Rubí ja hi ha refugiats, tot i que no s’ha donat la dada per la protecció de les persones. No tothom és favorable a què hi arribin i això també ens preocupa molt. El que tenim clar és que des de Rubí Acull estarem encantats d’ajudar a les persones nouvingudes.

-Creus que Rubí és una bona ciutat per a una persona refugiada?
-Abans pensava que les persones quan arribessin havien de tenir garantida una vida digna. Però ara em plantejo que hi ha gent morint, que potser és millor donar primer una vida i després dignificar-la. Rubí té esperit voluntari i jo crec que ens podem permetre un nombre de refugiats de tres xifres.