Elena Montesinos Pujante
Portaveu En Comú Podem Rubí

Hi ha vegades que no ens adonem que el “nostre mon” és realment petit. Pensem que les nostres condicions de vida són les de tothom, i amb aquesta mirada miop ens allunyem de la diversitat que ens envolta, de la complexitat d’un sistema econòmic i social que es basa en la subordinació d’unes persones i la dominació d’unes altres, de l’empatia que ens permet comprendre les dificultats a les quals fan front milions d’éssers humans.

A vegades no ens adonem que nedem en un estany minúscul on ni tan sols som els peixos més petits. Creiem que si nosaltres podem pagar un lloguer, les despeses dels subministraments o ens podem permetre dinar a un restaurant de tant en tant, tothom que té un treball ho pot fer.

De vegades mirem les notícies, a la televisió, i, per un moment, tenim una esgarrifança o una sensació de desassossec o, si més no, de certa incomoditat, davant una realitat sovint cruel i gaire bé sempre injusta. Però aquesta sensació no dura gaire i ho assimilen, quasi, com si es tractés d’una trama de ficció. Perquè no coneixem a les persones afectades i no ens hi sentim identificades.

Però quan parlem de les dones d’arreu del món, de les seves vides, del seu esforç perquè no es vulnerin els seus drets, per aconseguir unes condicions de vida suficients per garantir la satisfacció de les seves necessitats materials de subsistència, per a què es consideri la seva existència tan digne com la dels homes que les envolten, en aquest moment, hem de posar-nos les ulleres liles i superar la miopia, ampliar la nostra visió, entendre la complexitat d’un món global que no es limita al nostre minúscul estany.

I és que les dones no som un col·lectiu discriminat, som la mitat de la població que pateix una subordinació estructural. Entendre que això és interseccionat per altres qüestions com el país on es viu, l’ètnia, l’orientació sexual, la condició econòmica i social o l’aparença física i la seva adaptació als cànons de bellesa establerts, ens permet detectar les diferents expressions d’aquesta desigualtat.

Sovint la paraula feminisme és malentesa, com si fos l’equivalent al masclisme. El desconeixement del que veritablement significa provoca que moltes dones tinguin recances a l’hora de fer servir aquest terme i que no es vulguin auto definir com a feministes, tot i defensar la igualtat de drets entre dones i homes. Si deixem de banda els prejudicis i les connotacions negatives que s’han associat a aquesta paraula i investiguem una mica la història del feminisme i les seves reivindicacions, ens adonem que molts dels drets dels quals gaudim les dones en l’actualitat, han estat conquerits per les feministes. Si estem d’acord que una dona ha de poder escollir amb qui es casa, ha de poder tenir propietats al seu nom o ha de poder votar, i valorem positivament a les dones que amb la seva lluita van aconseguir que aquests drets fossin una realitat, per què no podem confiar que el feminisme reivindica la justícia social i la igualtat entre homes i dones? Potser, pensem que actualment ja no existeix cap mena de discriminació pel fet de ser dona? Potser arreu del mon els homes i les dones tenen els mateixos drets? Si no és així, cal entendre que el feminisme és l’eina necessària per aconseguir una societat més justa i igualitària.

Cada persona que pren consciència i perd la por a auto definir-se com a feminista és important perquè amb el seu discurs, la seva actitud i les seves accions poden suposar un punt d’inflexió al seu entorn. Persones que fan política, persones que fan sindicalisme, persones que participen en organitzacions sense afany de lucre, persones que lideren les administracions, les empreses públiques o les empreses privades, persones activistes en diferents causes… Totes són importants. I queda molt camí per recórrer.

Quan exigim que es dediqui el 0,7% a la cooperació Internacional, que els projectes es facin amb la gent local, que dotin de recursos a les persones destinatàries per no dependre d’ajudes en un futur, que emancipin a les dones econòmicament, estem demanant que s’apliqui una perspectiva feminista a aquesta política.

Les lleis socials, econòmiques i fiscals també poden tenir perspectiva de gènere si s’apliquen criteris d’equitat que tinguin per objectiu la igualtat efectiva de drets entre homes i dones com és el cas de la Llei que equipara els permisos de paternitat i maternitat, la que millora la pensió per orfandat de víctimes de violència de gènere o la de protecció per desocupació.

En l’àmbit laboral, l’obligació legal que les empreses amb més de 150 persones empleades tinguin un Pla d’igualtat també ha suposat un gran impuls per a la millora de les condicions de les dones. Ara bé, perquè aquesta obligació legal reverteixi les desigualtats que trobem en relació amb salaris, a possibilitats de promoció, nombre de directives, etc, cal que les administracions públiques siguin un exemple amb plans d’Igualtat ambiciosos i ben dotats econòmicament. També és necessari que a les empreses hi hagin persones sensibles i implicades que siguin motor de canvi i facin propostes valentes i amb prou recursos per implementar-les. I és que els Plans d’Igualtat empresarials són una eina que, per una banda ens dona l’oportunitat de canviar les condicions laborals desfavorables de les dones i, per l’altra, ens permeten fer una tasca de sensibilització i informació envers les persones de la nostra plantilla. Donat que les persones treballadores també són persones que participen en organitzacions, fan activitats grupals i tenen família i amics, aquesta tasca de sensibilització pot donar els seus fruits quan el treballador o la treballadora continuï amb aquesta tasca amb el seu entorn més proper.

No oblidem que cada persona que decideixi posar-se les ulleres liles és important perquè se suma a la revolució feminista.