L’any 1996 vaig iniciar la tasca, mai abandonada del tot, de fer recerca en la història de la Unió Esportiva Rubí. D’aquesta feina van sortir-ne dos llibres i la recuperació de la dignitat perduda de qui té el seu propi origen en l’oblit. Des que vaig capbussar-me en la història del club, em va fascinar el repte que per mi suposava llavors localitzar informació sobre el fundador i primer president, en Joan Franch Vilarnau, de qui ben poca cosa se’n sabia a Rubí. Van ser mesos d’autèntica feina d’historiador, d’arxius i viatges aquí i allà que van permetre trobar el fil del qual anar tibant: de la Casa de l’Ardiaca, al registre civil de la plaça Medinaceli; de les oficines de l’Ajuntament de Barcelona del Portal de l’Àngel, on la bonhomia d’una funcionària em va deixar veure l’adreça dels Franch en una pantalla d’ordinador encara de tub, a presentar-me en aquell pis dels Franch al carrer Aragó on res sabien del passat rubinenc de l’avi Joan; de les trobades amb els nets, a l’entrevista amb el darrer fill viu, en una residència a l’antic poble de Sant Pere de Terrassa; de l’arxiu municipal de Castellar del Vallès, a la tomba del cementiri municipal… tot plegat, apassionant per a qui viu la professió amb el neguit del xafarder historicista.

Ja en aquell moment vaig lamentar que una persona tan rellevant per al futbol local fos una ombra sense reconeixement a Rubí, i vaig proposar-me acabar amb aquella ignomínia. Massa anys, però, de reivindicar en solitari la memòria: ni el club, ni la ciutat tenen present encara avui la seva figura. Primer, la indiferència; després, la mala fe d’uns dirigents esportius que van manipular, a consciència, la història del club per simple enemistat personal amb mi; i ara, no sé ben bé què. En un calaix va quedar la idea de rebatejar el Municipal de Can Rosés amb el nom del fundador. Malgrat tot, no em resigno i segueixo burxant perquè algú, algun dia, posi remei a una injustícia que potser no té més importància que la de posar les coses al seu lloc i donar reconeixement a qui se’l mereix. En Joan Franch, esbojarrat personatge, entusiasta i apassionat, va fundar el la Unió Esportiva Rubí, va presidir el club i durant els gairebé 6 anys de vinculació va ser-ne el valedor econòmic i pedagògic. Eren temps d’amateurisme, de pocs espais de lleure, en què el futbol aplegava multituds al modest camp de terra de Cal Cairot.

Fa unes setmanes, l’Ajuntament de Barcelona va procedir a retirar l’estàtua de l’esclavista Antonio López, el marquès de Comillas, de l’espai públic que ocupava a la capital catalana. Ha costat materialitzar aquesta decisió, que feia anys que es movia en els plens municipals de la ciutat comtal. A diferència d’Amèrica, on els carrers van numerats, despersonalitzats i neutres, a Europa hem mantingut la tradició de posar noms propis a les nostres vies i dedicar homenatges a persones que, per la seva actuació, ho mereixen i admeten un cert consens. Hauria de ser ben senzill, però en un país com el nostre en què la democràcia borbònica fa 40 anys ens nega la memòria històrica, a voltes ens ha costat retirar reconeixements impúdics, com el d’Antonio López. Sabem que la transició dels 70 va ser poc més que un pacte de les elits econòmiques que sustentaven la dictadura amb les elits opositores, concretat en l’obertura de la menjadora de l’Estat a tots el que s’avinguessin a participar de la festa, per a ells banquet, de la democràcia. El preu en termes històrics, però, ha estat molt alt. Amb tot, als municipis i ja des dels primers ajuntaments democràtics, el 1979, els carrers van recuperar en alguns casos, i estrenar en altres, noms que majoritàriament s’accepta que mereixen un reconeixement.

En això de donar gratitud als espais públics a personatges d’àmbit més local, a Rubí no vam ser gaire avantguardistes. Més enllà d’en Josep Guardiet, del mestre Magí Raméntol i del Doctor Maximí Fornés, no va ser fins als noranta que es va batejar una part del barri de Sant Jordi Parc, amb els noms de rubinencs il·lustres. La tasca, però, resta incompleta: mentre conservem, i prou bé que em sembla, carrers com Cadmo, batejat fa un segle pel caprici d’un alcalde amant dels mites grecs, persones reals que van fer aportacions al civisme local romanen anorreats. Si s’observa la fotografia de la tomba d’en Joan Franch al cementiri de Castellar del Vallès, feta una freda tarda de gener d’ara farà quatre anys, hom assisteix a una imatge desoladora. El nínxol 364, on reposen les restes des de la seva mort, el 15 d’abril de 1942, és una tomba sense làpida, sense nom, amb un avís d’embargament per impagament que qui sap si ja s’ha executat. Sé que en els moments actuals de la vida, aquesta mena d’accions no signifiquen gaire en la realitat d’un club esportiu que viu de tenir diners a la caixa i uns bons jugadors al camp, però sempre he reivindicat que reconèixer la tasca passada a qui s’ho mereix dignifica i ajuda a la consolidació d’un imaginari col·lectiu, i a crear un sentit de pertinença, tan necessari, per escàs, a les nostres ciutats perifèriques.

Quan fa 22 anys vaig iniciar l’aproximació a la història primigènia de l’esport i el futbol rubinenc, vaig proposar-me la dignificació d’aquells que el temps havia cobert amb el mantell de l’oblit. Fa molt que tinc el cap en altres latituds, i amb la meva vida actual a cavall de Colòmbia i casa nostra, jo mateix havia arraconat en Franch. Avui, però, aprofitant la invitació dels companys, i amics del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí a participar en una xerrada sobre el primer futbol rubinenc a l’Ateneu, reprenc la solitària tasca de molestar a qui té capacitat per posar el record d’en Joan Franch en un espai més digne del que disposen les seves restes físiques. Passades dues dècades, segueixo bregant massa sol contra l’oblit d’un prohom de la rubinitat, el pioner en això de colpejar una pilota amb el peu: el Gamper rubinenc.