El passat divendres 31 d’agost d’enguany agafava el Diari de Rubí encuriosit per la seva portada. Sota el titular “Només una quinzena de carrers porten nom de dona” s’indicava que a la llista de carrers de Rubí “hi ha una trentena de noms relacionats amb personalitats rubinenques”. Potser per a molts aquesta no seria pas una notícia de portada, sembla més aviat una banalitat, però la veritat és aquests temes són del meu interès doncs, penso que ens ajuden a conèixer molt de la nostra història, de com configurem les nostres ciutats i al cap i a la fi, ens informen des d’una perspectiva diferent, de la societat que entre tots i totes continuem construint.

Llegia l’article amb certa expectativa de rebre informació sobre aquesta trentena de personalitats rubinenques que la ciutat havia considerat dignes de tenir un carrer amb el seu nom a la nostra ciutat. Quines havien sigut les seves aportacions a la societat? En quin sentit recordar el seu nom amb un carrer o una plaça podria ser inspirador per als rubinencs d’avui?

Tot i que les dades que ofereix l’article sobre aquestes persones són escarides, almenys un pot trobar uns noms que es relacionen amb la característica principal sota la qual se suposa que aquesta persona ha rebut l’honor de tenir un carrer; d’aquesta forma qui estigui interessat, amb aquestes dades pot anar a internet i trobar-ne molta més informació. Cosa que malauradament sembla que no va fer l’autora de l’article la Sra. Marta Cabrera.

Llegint els “27 carrers dedicats a homes de Rubí o vinculats amb la ciutat”, vaig quedar bocabadat: Al costat de l’etiqueta de “Religiós” em trobo el nom de Francesc Albricias.

Va ser el Francesc Albricias un “Religiós” i per això la nostra ciutat li dedica un carrer? Potser sí que n’era de religiós, ja que va ser el primer pastor de la Primera Església Protestant a Rubí, l’any 1881, però clar, si al Pr. Albricias l’hem de posar sota l’epígraf de religiós, no hauria d’estar al mateix grup el mossèn Dr. Guardiet? Doncs sembla que no, ja que aquest surt a l’etiqueta “activistes socioculturals”.
Bé, com que tots estem per aprendre, serà bo que aprofitem l’avinentesa per fer el que dèiem al principi, conèixer la nostra història.

El Pr. Francesc Albricias, format en teologia i magisteri a Suïssa, va arribar a Rubí l’any 1881, on només va residir durant cinc anys. En aquest temps tan breu va fundar la Primera Església Protestant a Rubí i va obrir la primera escola de la vil·la, una escola reconeguda per ser moderna i social, on va alfabetitzar als nostres nens i nenes així com a molts adults. Tanmateix, Albricias va ser l’impulsor del Casino rubinenc, centre de reunió per republicans i progresistes, autor d’articles per a la docència i d’un mètode de lectura, editor dels diaris “El Rubinenc”, “El Eco de Llobregat”, de la revista evangèlica “Talaia” i més tard director del setmanari “El Clarín” a Alacant. Va crear una societat de socors mutus per als treballadors (La Fraternitat), i una lògia maçònica. Els republicans de Rubí van voler que fos el batlle de la ciutat, o almenys diputat provincial, càrrecs que el Pr. Albricias mai va acceptar de presentar-s’hi.

En les seves memòries explica que, quan va arribar a Rubí “catòlics i monàrquics la van emprendre contra mi”. El Pr. Pablo García Rubio explica en el seu llibre sobre l’Església Evangèlica Espanyola: «En una ocasió, en què va passar per la porta de casa seva el viàtic, (Albricias) es va quedar dret al portal amb la gorra posada, mentre sonava la campaneta que agitava l’escolà anunciant que els transeünts es clavaran de genolls. El capellà li va tirar la gorra a terra, el va omplir d’insults i el va denunciar als tribunals. Acusat «d’escarni al dogma de l’Església Estatal», un tribunal li imposaria una multa i, definitivament, el desterrament.

El Pr. Albricias, exiliat de Rubí, després d’una breu estança a Madrid va viatjar cap a Alcant, a on va obrir una altra església i un altre escola, la “Escuela Modelo” que va ser la referència cultural i social de la ciutat, on van estudiar els seus dos fills, un d’ells també pastor, Fraklin Albricias, va continuar dirigint l’Escola Model i va ser tinent d’alcalde de l’ajuntament i el primer president republicà de la Diputació Provincial d’Alacant.

La ciutat d’Alacant va dedicar el juny del 2013 una plaça al Pr. Franklin Albricias, que almenys no ha quedat tan exiliat com el seu pare, el “nostre” Albricias que té el carrer a Rubí ja tocant el camí d’Ullastrell…

Agraeixo a la Sra. Marta Cabrera l’oportunitat que ens ha brindat per poder ampliar els coneixements de la història de la nostra ciutat i així reflexionar per què estem on estem, tot i que no deixa de ser preocupant que després de 137 anys a la ciutat, implicats des del primer dia en totes les causes socials justes i progressistes, els protestants a Rubí continuem sent una mica exiliats. És cert que la nostra fe és exòtica al nostre país, evidentment de tradició catòlica, però ara que fa anys que ja mirem cap a Europa, seria bo saber com de normal és ser cristià de confessió protestant al nostre món.

El Pr. Albricias un home religiós? Segur que ho era, tant de bo les persones religioses sapiguem fer tantes aportacions a la nostra societat com ell va fer.