Reciclar és tot un repte
Des que sabem tot el que suposa no cuidar el medi ambient i el que ens hi juguem, podríem dir que ens hem aplicat força.

Molta gent a casa seva té un racó amb l’indispensable pel reciclatge. N’hi ha que estem molt mentalitzats i procurem fer un pas més cada dia. Però així i tot, sempre cal anar esbrinant a on i com es reciclen certs objectes quotidians , com els CD per exemple, els olis, les bombetes, etc.

Doncs bé, fa poc en una paradeta de CD i DVD de segona mà, vaig dur-ne uns quants per vendre i el venedor em va dir que els llençava tots al contenidor groc. Quan li vaig comentar que no era el lloc es va sorprendre.

El meu veí llença els tetrabrics i ampolles de plàstic a la brossa de la resta. I té un restaurant! Així que us podeu fer una idea de la quantitat de residus que van on no han d’anar.

A les notícies -ara fa uns mesos- vam veure el tap immens de tovalloletes higièniques que es va crear en un desguàs de València.

L’empresa de telefonia mòbil m’envia CD amb cada factura, que he hagut d’anul·lar perquè no vull haver d’anar a la deixalleria mòbil.

Vaja, que em sembla tot un repte reciclar bé: anar a la deixalleria mòbil en els horaris indicats o a la deixalleria petita (quan arribes te n’adones que el que has dut tampoc va allà…)

També vull recalcar que aquí funcionem sempre amb el toc del càstig i no del premi; és a dir, si no dus bossa quan vas a comprar, te la cobren. Si no voleu bosses de plàstic, oferiu caixes de cartó o res, com es fa en altres països.

O doneu diners a canvi (posant màquines expenedores) quan es recicla el vidre. Fa molts anys que aquests sistemes funcionen a llocs d’Europa i aquí seguim pagant per tot el que no fem bé.
Doncs imaginem ara, tota la gent que ni tan sols està conscienciada i li importa tres ‘pitos’ on va cada cosa… no crec que es parin a esbrinar com ho han de fer i haver de desplaçar-se a tal lloc en tal horari.

Queda molt encara, perquè el desconeixement és bastant generalitzat (jo inclosa)
Déu ser molt complicat gestionar els residus d’una ciutat tan gran, mentalitzar a les persones encara ho és més.

Però tard o d’hora s’haurà de fer tot més fàcil i més a mà de cara a l’usuari o si no, els que no es preocupen pels residus no faran mai aquest esforç.
Cristina Gómez

Laia Palau o el espejo donde mirarse
Hoy día estamos tan acostumbrados a agasajar a tantos y tantas deportistas de élite, que alguno o alguna siempre queda en el tintero. Hecho el comentario, quisiera decir que para mí fue un honor y un placer allá por el año 1994, cuando un servidor era árbitro adscrito a la Federación Catalana de Baloncesto, arbitrar en más de un encuentro a la actual capitana de la Selección Española de Baloncesto y jugadora que más veces a vestido la camiseta nacional.

Laia Palau, por aquellas fechas, ya destacaba en el desaparecido C.E. Universitari de Barcelona, pero lo que quisiera destacar de ella es su amor por el deporte de la canasta, su constancia, su espíritu de lucha y sacrificio, su tesón, su capacidad de liderazgo, su pundonor, su casta, y como no, su enorme calidad.

Si nos fijamos, éstos son los rasgos (plasmados con acierto por el seleccionador Lucas Mondelo) que caracterizan a los éxitos de la Selección Española Femenina, y es que estos éxitos no se entienden sin la participación de Laia Palau. Las generaciones venideras del mundo del baloncesto y del deporte en su conjunto, tendrán la suerte de poder mirarse en el espejo de la gran Laia Palau.
José Antonio Avila López