Pregunta en David Fernandez a l’ARA: “Sentència a la vista: no acceptar-la, no acatar-la, no assumir-la. D’acord. Però ¿en què es tradueix exactament i en què es concreta en tots els àmbits -institucional, internacional, polític o social- el rebuig i oposició indoblegable a la sentència?”

En Jordi Cuixart ha dit en una entrevista a RAC1: “per tornar a néixer cal abans morir”.

I jo penso: Potser el camí és considerar que “el procés” ha mort, i així ens alliberem de la ràbia -indignació en diuen alguns- del fet que els polítics que tenien l’oportunitat el 2017 de completar el trencament de Catalunya amb Espanya, no ho van voler fer, perdent l’oportunitat més real d’aconseguir-ho en cents d’anys. I la seva decisió ha donat ales a l’estat espanyol per a desfermar una brutal repressió damunt dels seus caps i damunt de tot aquell que pel camí hi poden afegir, mostrant la descarnada cara del règim instaurat el 1978.

Sí, acceptem que entre tots hem permès que aquesta etapa s’hagi anat enterrant, i que els uns i els altres l’han anat tapant, palada rere palada. Morta i enterrada.

Però com de tota obra humana, en resten els fonaments, i alguna paret, i tots plegats hem après l’ofici…
Ara sabem què fer i què no fer, i com fer-ho, per a bastir l’edifici d’aquesta República que, més que imaginar-la, hem aconseguit debatre i escriure moltes de les seves bases i principis, àdhuc algunes de les seves lleis estan totalment redactades, i molts de nosaltres hem volgut visualitzar i discutir prou aspectes que no volem que hi tinguin acollida. Ara tot sembla que està desat al fons d’un fosc calaix…

Però el Sol lluu damunt nostre, i som molts els que tenim la il·lusió per bastir la casa pròpia, prou gran i amb prou estances per acollir a totes les famílies d’aquest nostre petit i gran país.
Bé, si ara som aquí, toca tornar a néixer, doncs. (Gràcies, Jordi.)

Tornem a aplegar-nos, tornem a parlar-nos, tornem a acceptar que els cunyats també formen part de la família… tornem a mirar-nos als ulls, cercant i trobant aquelles mirades que ens feien còmplices, tornem a organitzar les colles de manobres, coordinem-les amb els arquitectes disposats a culminar el projecte, i tornant a recuperar la força acumulada mentre ens estàvem refent, esmercem ara aquesta etapa que neix, mostrant la nostra determinació plena, disposada a resistir el que calgui, tornant a la feina d’anar posant les bigues damunt dels pilars que ja tenim construïts.

Aixequem tots plegats, doncs, aquesta obra, restaurem aquests envans, i edifiquem fins a cobrir aigües aquesta Casa de la República que ens ha d’aixoplugar a tots els que ens sentim catalans, i a tots als quals els fa il·lusió acompanyar-nos-hi.

Som-hi!

(I de la sentència, ja en parlarem un altre dia.)