Els entrenadors absoluts de waterpolo del CN Rubí demanen més ajuda pública per seguir creixent

Actualment els dos equips es troben a la Divisió d’Honor, la màxima categoria d’aquest esport. Pascual debuta com a entrenador després de tota una vida com entrenador i Ligero afronta el seu tercer any amb l’absolut femení

Amb l’inici de les lligues de waterpolo, del Diari de Rubí va entrevistar als entrenadors dels equips absoluts de waterpolo del CN Rubí Karlos Ligero (absolut femení) i Ferran Pascual (absolut masculí) per veure com afrontaven l’inici d’aquesta temporada i coneixer una mica més sobre aquest esport.

PREPARACIÓ I ESTRÀTEGIA

Com enfoqueu els entrenaments de cara als partits? Teniu alguna adaptació específica per diferents tipus de jugadors?

Ferran Pascual (FP): La base d’entrenament al final és tot el mateix en la part física. I després en la part tècnica sí que hi ha segons les posicions. Hi ha posicions en què tu fas més llançaments exteriors o depèn de la posició amb llançaments des d’una posició a l’altra. O llançaments des de la posició de boia, que és una posició més específica en el meu tricolor. On ells han treballat també la part de llançaments de boia. Per tant, en la part física més o menys tot s’ha semblat més contingut. I després? Des de la part tècnica sí que s’aprenen per posicions.

Karlos Ligero (KL): Sí, una mica igual. Al final hi ha un treball global tàctic conjunt. Al final cadascú ha de saber el rol que ocupa dintre de l’equip en funció de la situació que es trobin. I la part física és conjunta. I després hi ha una part específica, que sobretot és la que ja he dit, les boies i les porteres en concret. Que són una posició molt específica, que fan un entrenament diferent les primeres parts. I després intentem englobar tot això en un entrenament conjunt, que és la part més tàctica.

Com prepareu l’estratègia de cara als partits? 

FP: A veure, nosaltres partim d’una idea de joc, d’una forma de jugar que ja tenim nosaltres pròpia. Però bé, cada setmana, segons el rival que tenim, hem de fer una adaptació tàctica per combatre els seus punts forts o atreure els seus punts dèbils. I fem un mix de jocs. Però al final tu t’has de fixar més en tu mateix que en els altres. La base és que tu siguis el millor possible. I a partir d’aquí, cada equip i cada setmana t’has de fer una adaptació tàctica. Cada equip t’exigeix una cosa, una cosa diferent. Però això és l’últim 10%. El 90% només depèn de tu, del teu joc. I el 10% és el que t’has d’adaptar a l’equip rival i cada setmana va variant. Perquè segons les característiques dels jugadors rivals, doncs tu has de variar una miqueta. 

KL: Sí, és semblant. Nosaltres primer el que fem és valorar com estem nosaltres i el partit anterior nostre. Primer basant-nos en el que hem fet bé, el que hem fet malament i el que hem de millorar. I aquí fem una valoració mitjançant ja sigui el vídeo, mitjançant els partits, parlant d’un partit, etc. Entre nosaltres també inclús. Oye, ¿cómo me has visto? ¿Cómo has visto eso? Una mica entre tots els que estem al club. I després valorar una mica el rival, on està, la seva part forta o la seva part dèbil. I enfocar una part de la setmana també a poder maximitzar el rendiment en aquest aspecte. Però el primer, la cosa primordial és basar-te en tu i després enfocar una mica en el rival.

Has esmentat el tema de revisar vídeos de partits antics. Quines eines feu servir per millorar la preparació dels jugadors?

KL: Sí, bueno, nosaltres ens basem molt en això. Sobretot amb el vídeo nostre de la setmana anterior i dels partits anteriors. També una mica el treball diari, fer una valoració, també veient com està anant la setmana, com les veiem físicament. També parlar amb els jugadors és molt important, saber si està carregat, si va cansat, si va bé. I recopilant aquí una mica de dades entre tot, intentant tenir una estratègia clara per la setmana en funció del rival que tinguem, que també és important, com estiguem nosaltres a nivell físic i a nivell de joc. I fem una preparació curta d’una setmana, dues setmanes, per intentar arribar el millor possible al partit.

FP: A nivell tecnològic, el nostre esport, la nostra lliga, ha avançat bastant. Hi ha tots els partits guardats en la pàgina web. Estar en obert sempre, pots veure’ls i seguir-los. A nivell d’analitzar-nos, a nosaltres, als rivals, és molt més fàcil ara que fa cinc anys o deu anys. I tenim la plataforma dels entrenadors on podem situar partits. Així que és molt fàcil poder tenir el contingut propi i arribar als partits per poder anar al 100%.

Com treballeu la cohesió i la motivació entre els vostres jugadors? 

KL: És un dels temes per mi, personalment, més difícils com a l’entrenador. Tenir la gestió de grup, treballar que l’equip entengui que han d’anar en una mateixa línia tots i que cadascú entengui els seus rols. Al final crec que és molt important el que he dit abans, parlar amb el jugador, també que entengui quina és la seva situació dintre l’equip i que cada partit i cada setmana és un món diferent i tindrà rols diferents durant l’any. I això és molt parlar amb l’equip, intentar també que en cap situació, sigui grupal, de dintre o fora de l’aigua, se sentin exclosos. Ja sigui un jugador que pugui jugar 32 minuts, o un que sigui menys important. O inclús el que aquella setmana toca descansar, que vingui a tota la preparació del partit. Que estigui molt present en la dinàmica de grup. Perquè tots puguin tenir un rol o sentir-se important dintre d’un grup. Crec que és molt important perquè al final tant els que juguen molt com els que juguen menys, en cada moment de la temporada, ajuden a empènyer una mica els altres. I això es treballa molt a l’aigua durant l’entrenament, però també fora, quan hi ha dinàmiques de grup, quan hi ha temes grupals, intentar que tothom tingui el seu espai dintre del grup. 

FP: Sí, bé, ell ho ha dit més o menys tot. Però sí en masculí més que en femení ara, per moltes circumstàncies, tenim molts jugadors del primer equip que són de Rubí tota la vida, per tant, es coneixen fa molts, molts anys. Per tant, hi ha una part que és més fàcil per al masculí que en femení, perquè femení en els últims anys ha perdut moltes jugadores que eren d’aquí que se n’han anat al Sabadell, al Sant Andreu, també perquè tenien un nivell molt, molt alt. Això ha fet que, el jovent, les de Rubí ‘pures’ cada cop siguin menys, això cada cop fa que l’adaptació sigui una mica més difícil. Cada any has d’ajustar l’equip. Nosaltres, al final, el masculí és més una continuació, els jugadors porten ja molts anys junts. I, al final, els que arriben nous, el que han de fer ara és seguir la nau, és pujar a la nau i seguir la línia que ja marquen els que estan aquí fa molts anys. O bé l’entrenador, en aquest cas jo, tu marcaràs les línies i has d’ajudar que tot vagi bé, no? Molta comunicació amb els jugadors, veure que tothom estigui al seu rol, però al final també hi ha una autogestió interna al vestuari que els jugadors de casa fan i en el masculí això passa.

ASPECTES TÈCNICS I FÍSICS

Ho heu dit tots dos, t’has d’implicar més en el tema més personal, conèixer què li passa a aquell jugador o a aquella jugadora. Quins són els principals reptes emocionals que us trobeu a la banqueta en aquestes situacions? 

FP: En el meu cas és el primer any com a entrenador amb el primer equip amb un equip on jo he sigut jugador 15 anys. Jo he jugat fins fa 3 mesos, per tant, tots els jugadors, la gran majoria són amics meus i eren companys meus fins fa 3 mesos. Per tant, és un repte gran saber, per a mi, gestionar a nivell esportiu i sobretot personal, saber diferenciar la part personal de la part professional, també amb ells, per poder prendre decisions objectives i que siguin totalment basades en fets. Per tant, estic veient el procés. És un repte molt gran per mi i crec que de moment m’està anant bé. Òbviament, has de ser sempre atent, no? A part, l’avantatge que tinc és que conec molt als jugadors personalment, els seus punts forts i els punts dèbils, per tant, ser amb qui he de parlar més amb qui menys, a qui he de cuidar més amb qui menys, no? Menys, tampoc. Al cap i a la fi, hi ha gent que no necessita que estiguis tant al sobre d’ells i hi ha gent que sí que necessita molt. Per tant, és saber anar a ajustar cas per cas. Però sí que, bé, per mi, en especial, és un repte personal i emocional important. Ho estic portant bé, però bueno, ja t’ho diré d’aquí a 6 mesos, no sé com estarem. 

KL: Sí, bueno, ho ha dit una mica el Ferran, que el masculí i el femení són diferents, però per mi és molt important entendre cada jugadora el que necessita en cada moment. Perquè, en l’àmbit personal, hem de saber que són persones, que no són robots, cadascú amb la seva vida personal, cadascú amb els seus problemes, i que cada jugador és diferent. Potser una noia necessita que un dia la collis més, o una altra necessita que parlis amb ella, cada jugadora és diferent. I per mi sempre és un repte gran entendre cadascú i intentar tractar cadascú en funció de la necessitat que tingui. O sigui, no tractar tots per igual, sabent que has de ser objectiu i que has de mirar sempre de posar l’equip per davant de la individualitat, tan teva com del grup. Però intentar entendre la jugadora, perquè crec que això et porta a treure el màxim rendiment de cadascú. Llavors trobar aquest equilibri entre què és l’equip i la persona crec que és un dels reptes més complicats com a entrenador.

Quines són les principals habilitats que busqueu fomentar en cada jugador? 

FP: A veure, una mica la pregunta que has fet com la pregunta que has fet abans. O sigui, depèn de la posició al final has de tenir uns criteris diferents. És a dir, els que juguen a una posició o un altre, que tenen unes característiques físiques diferents, i tu has d’intentar treure el màxim rendiment d’aquells jugadors, les seves característiques i a la posició on juguen. Hi ha jugadors de força, en els que has de treballar molt la força explosiva, perquè al final també jugaran i s’enfrontaran contra oponents que també són molt forts. Per tant, necessita aquest punt de força. Jo de jugador, el que necessitava més és treballar la força explosiva a nivell de velocitat. Ser molt ràpid. Altres jugadors han de treballar molt la força de llançament. Altres que han de treballar molt la tècnica del pase. Al final cadascun… Tu vas donant un matís a cada un dels jugadors i han de treballar en coses per donar aquest punt extra que necessita l’equip. Al final cadascun equip té un rol i ha de maximitzar aquest rol i fer-lo el millor possible. Perquè no necessitem els 13 millors jugadors de tots, si no necessitem el millor jugador en cada posició. Per tant, el millor que jugui en cada posició ens donarà al final el millor equip possible. I això és el que intentem fer. 

KL: Sí, crec que ho ha dit tot. Maximitzar cada jugador al seu rol i que tingui el màxim rendiment possible. I després a nivell grupal i a nivell global intentar tot això adequar-ho a una altra intensitat dins del joc. Sabem que hi ha jugadors que potser per les seves característiques hi ha funcions que els costen més o els costen menys. Si a algun jugador li costa molt fer alguna cosa, però creiem que a nivell grupal és important que ho faci, potser no ho farà a l’excel·lència, però intentarà portar-ho al màxim nivell de la seva capacitat.

En el tema lesions, com equilibreu aquesta intensitat i com intenteu prevenir-les?

FP: A veure, jo crec que el nostre esport ha evolucionat molt en aquest sentit. I crec que el jugador té molta més consciència. Nosaltres intentem fer entendre des de la primera temporada que hem de fer treball de prevenció de lesions. Sobretot a waterpolo, que és un esport on la principal lesió sol ser l’espatlla. Tu nedes molt, molta rotació d’espatlla, molt de llançament, molt de passes. I és el múscul o la part que té més possibilitat de patir en lesió. Per tant, des de la primera temporada sempre hem fet molts esforços de treball d’espatlla i els compensatoris. A l’inici de temporada, quan jo començava a jugar, quan tenia 18 anys, era córrer, fer moltes peses, nedar molt. En canvi, les dues primeres setmanes vam fer molt treball de compensatori, molt treball de prevenció de lesions perquè el cos s’adapti a un altre cop a la tornada dels entrenaments. I crec que el jugador està més concentrat en això. Per això sempre, cada matí abans de l’entrenament fan 10 minuts de gomes, al gimnàs, sempre abans de començar el treball de força, escalfen bé totes les articulacions. És a dir, ja tenim bastant consciència en això. 

KL: Sí, molt semblant nosaltres. Al final treballem molt semblant. A més, el noi que ens porta la preparació física, el Miquel, treballa amb els dos equips. És molt semblant a nivell de prevenció, a nivell de treball físic, de saber el que toca en cada moment. És el que ha dit el Ferran, potser fa 10 anys era peses, peses, peses, nedar… i no et fixaves tant en com estava el jugador i el que necessitava en cada moment. I ara sí que dintre de les nostres possibilitats ho tenim bastant present i una mica el que he dit ell, en la mateixa línia.

I amb el tema desplaçaments a altres piscines per jugar, com ho feu quan toca jugar fora de casa? 

KL: Bueno, tenim la sort aquí a Catalunya que la Lliga tant la masculina com la femenina, concentra la majoria d’equips aquí a Catalunya i a Barcelona. Llavors, no és gaire problema en si la majoria de caps de setmana. Tenim dos o tres desplaçaments que sí que ens comporten anar Madrid o a Tenerife i aquí intentem mirar una mica què és el millor pel club i per nosaltres per buscar la millor opció. Si traiem els tres desplaçaments així més importants, la majoria són aquí a Catalunya i normalment quedem una hora i quart o una hora i mitja abans allà a la piscina per fer un bon escalfament i entrenar a l’aigua. En aquest sentit, és bastant fàcil. 

I amb els nois, que no jugueu aquí, sinó a Molins de Rei, com ho feu?

FP: A veure, nosaltres tenim aquesta particularitat que nosaltres juguem a Molins, per tant, quasi que sempre juguem de visitant. A la piscina de Molins, no havíem jugat partits, no entràvem mai. Ja després de tres o quatre anys, doncs, ja estàs acostumat. Al final com no hi entrenes mai, no tenim aquesta sensació de jugar a casa. Però sí que tenim l’avantatge que llavors l’equip rival no sent que juga a casa. Com si juguéssim en un camp neutral, no? Més que a casa. I en el tema de equips de fora, doncs, igual, hi ha tres equips que juguen que són de fora, Canoe, Echeyde i el Caballa. A més, són tres rivals per nosaltres, són rivals directes, que hem d’arribar bé. Fa anys amb el club sempre anàvem que has d’anar a viatjar el dia mateix, has de tornar el dia mateix, hem d’arribar una hora abans a la piscina, jugar i tornar de pressa, no? Al final, amb els anys crec que hem guanyat també a l’hora dels viatges, podem anar el dia abans, jugar bé partit… Al final tot s’ha professionalitzat una miqueta el club. Crec que això és un pas molt important per nosaltres i ens ajuda a arribar a aquests partits que són claus també amb millors condicions. És de sentit comú. És normal que tu puguis, en viatge a Tenerife, no hagis de fer quatre hores d’avió i jugar l’hora següent, sinó que puguis anar el dia abans, descansar, jugar el partit i després aquell dia tu pots tornar. Al final és la idea del club i la nostra, i crec que per maximitzar el rendiment de l’equip és el que s’ha de fer i així ho fem.

IMPACTE I EVOLUCIÓ DEL WATERPOLO

En una visió més general, com veieu el Waterpolo actualment? 

KL: Bueno, jo parlant del femení en concret, aquí a nivell estatal crec que és un esport que ha crescut moltíssim en els últims anys. Crec que en 5-10 anys s’ha posicionat com la millor de les millors lligues del món i el nivell de competitivitat és altíssim. Crec que el jugador cada cop està més preparat perquè els clubs fan molt bona feina, els centres de rendiment pràcticament porten nens menors o nenes menors d’edat al que és la màxima professionalitat d’aquest esport. I crec que ha crescut molt, només cal veure també a nivell de categories el que es fa, europeus i mundials, 5 campiones d’Europa i del món aquest any a totes les categories. Crec que a nivell del femení ha crescut molt i crec que ara mateix en pla feminista en un gran moment pel Waterpolo. 

I del masculí? 

FP: Bueno, a la mateixa línia. Jo crec que el Waterpolo ha fet un salt de professionalització bastant gran. Crec que una mica la federació espanyola ha fet els deures, que la LEWaterpolo (Lliga Espanyola de Waterpolo) ha fet un salt de professionalització bastant gran. Ara els jugadors són més a la premsa, i això agrada molt als jugadors i en general és que ens ho mereixem. El waterpolo espanyol està en un màxim nivell, en categories, som campions del món de dues categories, de nois i noies, i aquest esport aquí està molt viu. I més a Barcelona, perquè Barcelona és la capital mundial del waterpolo, és el lloc del món amb més waterpolo per metre quadrat. I això s’ha de notar. Al final nosaltres, com a club, aquí a Rubí, molt bé no estem a Barcelona, però hem creat aquí un club que està en màxim nivell, amb les condicions que tenim, i crec que estem intentant que a Rubí també es valori cada cop més l’esport, i crec que objectivament és l’esport de Rubí on tenim millors resultats. Perquè tenim dues noies campiones olímpiques (Elena Ruíz i Bea Ortiz), i una plata olímpica (Anna Bonpau) també és a dir, no hi ha cap altre esport de Rubí que tingui tants olímpics com el de Waterpolo.

Quins aspectes creieu que poden ajudar a que el Waterpolo sigui un esport no tant minoritari?

FP: A veure, nosaltres estem, per una part, limitats al tema de les instal·lacions. Al final, per jugar a Waterpolo, depèn de pertànyer a un club i que aquest club tingui una piscina coberta, amb instal·lacions, amb calefacció d’aigua… Mantenir un club és molt car. No és fer una pista de futbol i jugar a futbol. Qualsevol persona que jugui a futbol, qualsevol persona que vulgui jugar a bàsquet, per tant, és més fàcil de fer aquests esports. I a més, també, a l’hora de jugar, tu en aquests esports com el futbol o el bàsquet tu pots fer una patxanga d’això. Fer una patxanga d’aquest esport. En waterpolo no. Tu necessites un àrbitre, no, un o dos àrbitres, necessites unes normes, necessites un espai, i això fa que tot ha de ser molt més organitzat. I també significa més car. Per tant, créixer molt més a nivell de números no és fàcil si no creixen els clubs. És a dir, s’ha d’adreçar una inversió en general de crear més clubs. La inversió pública aquests últims anys ha baixat molt, per tant, costa molt crear clubs. I un cop ja està fet el club, si tinguessin més ajuda a l’empresa, a nivell d’espònsor i tot això, faria que els jugadors, quan arribi el primer equip, a la lliga professional, tinguessin millors sous, poguessin dedicar-se realment a waterpolo. Això no està passant encara 100%. Ja es cobra, però no és com el futbol o el bàsquet. Ens agradaria que fes un pas més a la professionalització, sobretot econòmicament. Això també repercutiria que més persones voldrien jugar a aquest esport. Si els nens hi veuen una sortida professional, també s’hi dedicarien més. Segurament, els pares també dirien, “hòstia, potser és un escape, a part de fer-ho a l’estudi i tot, potser és una via per guanyar-te de la vida”. I així també segurament ho deixarien menys jugadors. Al final és un esport on hi ha molts jugadors que després de l’etapa juvenil, a l’absolut ho deixen. No sé com dir-te exactament, però hi ha molts jugadors que de juvenil a absolut ho acaben deixant perquè aquest esport requereix tantes hores d’entrenament que un cop arribes a la universitat o ja comences molt laboral és difícil compaginar les hores d’entrenament amb la teva vida professional. Per tant, es perden molts jugadors, i si hi hagués més diners a nivell general d’espònsors pels clubs i tot, faria que més jugadors continuessin. 

KL: Sí, una mica la mateixa línia. Crec que per créixer el que es necessita és una aportació econòmica més gran, ja sigui espònsors, ja sigui a nivell d’institucions o no ho sé, perquè al final no ens ho dediquem això. Però això és una realitat que la Lliga no és 100% professional, hi ha equips que sí però la majoria no, i això és un hàndicap, perquè al final el jugador que hi juga necessita unes hores d’entrenament molt altes com ha dit el Ferran, i qui no és professional no pot viure això. Per això crec que per créixer necessitem una mica seguir aquesta línia, que cada cop hi hagi més equips professionals, que cada cop més gent pugui dedicar-se únicament a això, i això seria important també per a animar més gent.

VIDA COM A ENTRENADOR

Quant de temps porteu en el món del waterpolo? I concretament com a entrenador?

KL: Bé, al waterpolo porto tota la vida pràcticament, des dels sis anys que vaig començar al Terrassa i després com a jugador a totes les categories. Vaig provar totes i després ja vaig fer el salt a entrenador, vaig començar com a segon entrenador i després vaig venir aquí. Primerament, ho vaig compaginar amb jugar i entrenar a categories inferiors i després ja vaig començar a entrenar com ajudant amb el primer equip i ara ja fa uns tres anys amb el primer equip totalment. He estat a Terrassa tota la meva vida a totes les categories, després vaig debutar al primer equip, vaig passar a jugar dos anys a jugar al Badia i després vaig venir aquí a Rubí i vaig compaginar jugar amb el primer equip, a l’any següent vaig jugar amb l’absolut B i estar d’entrenador ajudant amb el 1r equip. Això em permetia molts viatges, compaginant les dues coses i a l’any següent només d’entrenador.

FP: A veure, és el primer any com a entrenador del primer equip. Jo he sigut entrenador des de l’any 2005, des que tenia 15 anys. Ara en tinc 34, per tant, ja fa quasi 20 anys que faig d’entrenador. A més, jo he entrenat a la selecció femenina de Portugal. Jo treballo en una empresa (Barcelona International Waterpolo Academy, BIWPA) on viatjo molt a fer entrenaments a tot el món. Així que, com a entrenador de waterpolo, porto molts anys. Com a entrenador del primer equip del Rubí és el primer any. A veure, és la feina de la meva vida. És de dir, des de quan tenia 15 anys que em deia que faria això i al final ho he aconseguit i ho gaudeixo molt. Jo sempre ho dic, que el que faig ho faria gratis, ho faria sense cobrar, perquè és el que més m’agrada. Però, òbviament, també t’exigeix molt mentalment. La feina d’entrenador és dura perquè no només jugues el partit i s’acaba, sinó que has donat molta volta als partits, preparar-ho bé. Després de partits, si ho heu fet bé les coses, molt bé. Si no ho has fet les coses bé, doncs, hi dones moltes voltes. En canvi, com a jugador, tu vas a jugar, dones el màxim possible, ho intentes i si surt bé, perfecte. I si no surt bé, doncs, no passa res. El dilluns a entrenar. En el cas d’entrenador, has de tenir moltes més coses en compte i això la gent no ho valora  molts cops. I fa la diferència. Però, al final, jo em considero molt afortunat, visc d’allò que m’agrada més. I com tot el que havia fet el dia abans, com tot el que havia fet al waterpolo. És la meva passió, per mi, el salt de ser jugador a entrenador, al final és com una continuació. L’any passat, quan estava jugant ara, més o menys, al final, la meva implicació amb l’equip és la mateixa. Quan era jugador, no només pensava en mi, sinó en tots els meus companys, que volia que tothom estigués bé, que jugués bé, etc. Però al final, ara faig el mateix però com a entrenador. Òbviament prenent decisions, que no són fàcils de vegades, qui juga més, qui juga menys, qui es queda dins, qui es queda fora. Però al final és la continuació i estic portant-ho bé.

I tu ho has dit des de petit, sabia que volies dedicar-te al waterpolo. Et ve d’un tema de familia? Per què et vas decidir a ser entrenador de waterpolo?

FP: No, de família no. El meu pare és el millor forner del món, el campió del món de pa. Així que imagina’t. Mira, com molts nens de waterpolo que comencen de petits, és els metges que diuen als pares, porta al nen a la piscina, per a l’esquena i tal, no sé què, porta’l a natació i no sé què. Doncs vaig començar a anar a la piscina amb 5 anys, em va agradar anar-hi, vaig començar a fer natació i tal. I amb 7-8 anys vaig entrar aquí a jugar a waterpolo, vaig començar amb 7 anys. De fet, el Dani García (director tècnic del CN Rubí) va ser el meu primer entrenador. Ell tenia 18 anys, jo en tenia 7, i em va agafar per jugar i va ser el meu entrenador. I ara és el meu cap i amic meu de tota la vida. Per tant, com al meu cas n’hi ha molts. Probablement, jo he seguit per aquesta via, tenia molt clar de molt jove que volia ser entrenador i volia ser-ho al waterpolo, per tant, vaig estudiar-hi i m’hi vaig voler dedicar, i ho he aconseguit.

KL: Primerament, ja veia que com a jugador la meva carrera no donaria més de si. Al final, a totes les categories m’ho vaig passar molt bé i vaig jugar molt, estava a un club gran i començava a interessar-me tot el que era direcció esportiva i tal. Sempre he sigut un jugador que m’ha agradat molt veure el joc global, una mica tot el que engloba el joc i no únicament una part més egoista o més personal només de com ho feia jo sinó que tenia molt interès per gestió de grups, dinàmica de grups, una mica de tàctica… I jo en aquell moment estava cursant el cicle formatiu d’esports i vaig decidir començar a fer les pràctiques com a entrenador auxiliar ajudant allà al club i la veritat és que em va agradar i vaig decidir continuar.

Com afronteu el repte de ser entrenador d’un equip de Primera Divisió?

KL: Molt bé, molt content. Sempre ho dic. Aquest club m’ha donat l’oportunitat de ser molt jove perquè aquesta és la meva tercera temporada i tinc 27 anys, amb 24 anys ja era entrenador d’un primer equip, que pràcticament tenia jugadores que tenien més edat que jo. Però ho afronto molt bé, és un repte molt il·lusionant, cada any crec que és un gran repte i jo sempre dic que mentre estigui motivat i vingui amb il·lusió i amb ganes a treballar cada dia ho continuaré fent. És molt il·lusionant, és un projecte al final d’alt nivell, en una que és la millor del món per mi, i això amb molta il·lusió i molta motivació.

FP: Bé, sobretot molta responsabilitat i al final jo sempre dic, com a entrenador, intentaré ser o intento ser l’entrenador que a mi m’agradaria tenir. És a dir, intento comportar-me amb els jugadors i donar als jugadors tot el que jo exigiria d’un entrenador meu. Per tant, la mentalització és molt alta. Vull gaudir del procés, vull gaudir de ser-ho, i jo veig que els resultats són molt importants, i això ho veig que ho condiciona tot, però al final hem de confiar en el procés, perquè aquest procés és bo, al final la idea que està plantejant, la que està sortint pel que fa a entrenaments i tot és bona. Ara falta que arribi la competició i que guanyem molts partits i que les coses vagin molt bé. Però al final, passi el que passi, jo sé que la feina està ben feta i els jugadors estan entrenant bé, per tant, tothom ho fa bé, al final, tu quan jugues contra un equip, dius, hòstia, amb el bé que estem nosaltres, el bé que hem entrenat, els d’equip rival també entrenen, també treballen i també tot es mereixen guanyar. Per tant, nosaltres treballem moltíssim, com els que més, per intentar arribar al nostre màxim nivell. Tenim un objectiu aquest any molt ambiciós de fer un pas més endavant en l’any competitiu: volem estar en els vuit primers de la Lliga, tant a la meitat de la Lliga com al final, cosa que mai ha aconseguit el club. Per tant, és l’objectiu que entre tots de l’equip ens hem marcat, no només jo. Per tant, anem per ell, estem entrenant per ell i estic segur que anem per la bona línia per aconseguir-ho.

Què és el que més t’agrada d’entrenar i que diria que és el que menys t’agrada?

KL: El que més segurament és el dia a dia. Jo sempre ho baso tot en què, si el dia a dia funciona, els equips funcionen. Al final, deixant una mica de costat els resultats, perquè els resultats no t’ho poden marcar tot, però el que més m’agrada és el dia a dia, venir amb les noies, treballar, que elles se sentin a gust amb el que fem també, crec que és important. Això és el que més m’agrada. I el que menys m’agrada, una mica la competició, no en aquest terme, sinó en la injustícia de la competició. Al final és molt difícil ser un equip d’alt nivell, és molt difícil i més per la nostra idiosincràsia, és un club que no tenim una gran làmina d’aigua, no podem entrenar les hores que ens agradaria o no tenim un pressupost tan elevat. Al final el que menys m’agrada és l’hora quan tu treballes molt, les noies treballen molt, i els resultats no es donen perquè és esport i no sempre pots guanyar, però això és el que menys m’agrada. Potser, a un grup que està currant molt i està treballant molt potser hi ha moments que no tens els resultats obtinguts, però a la vegada quan els tens és molt gratificant.

FP: El més satisfactori jo crec que és que et sents partícip una mica de tot el que els passa als jugadors, és a dir, quan hi ha un jugador que fa un gol, o que fa una acció bona i tal, t’alegres per ell, i dius, s’ho està guanyant, s’ho està treballant, s’està guanyant el lloc, i per ell és molt important. O quan veus jugadors que són amics teus del passat, del present també, o que segueixen jugant a l’elit, i estan feliços pel dia a dia, s’ho passen bé junts, i a més, la seva facilitat quan guanyen, veure que tu ets part d’aquest procés és molt satisfactori. Quan jugava i guanyava, aquell cap de setmana era molt millor, aquella setmana t’afrontaves amb molta més energia, molta més positivitat, i jo crec que la part més feliç és compartir l’experiència amb tothom. Tu com a jugador ets una mica més egoista i penses més en tu mateix, i sempre hi ha aquest punt, ens passa a tots. Aquest punt una mica individualista, “m’hauria d’haver jugat més, m’hauria d’haver fet més gols, m’hauria agradat ser més protagonista”, o el que sigui. Però quan ets entrenador això s’acaba, i al final tens l’estima per tots els jugadors, i vols el millor per tots, i qualsevol cosa fa que t’alegris per tots, i crec que la felicitat mou, es multiplica. Encara ets més feliç que quan ho eres com a jugador. La part dolenta és que a la vegada també és una contradicció, has de controlar moltes variants, que a vegades no les aprens 100% de tu, i quan un dels jugadors passa un mal moment, tu també el passes, quan l’equip no juga bé o perd, tu també el passes malament, més que quan ets jugador. És el que et deia abans, que hi dones més voltes de tot, que has d’obtenir solucions, i al final els jugadors de tu esperen solucions, i esperen respostes, perquè els jugadors al final venen, entrenen, i se’n van a casa, i tornen un altre dia. Tu has de buscar el perquè, aquest jugador no surt bé, perquè aquest entrenament no ha sortit bé, perquè vam fer-ho tan bé un dia després i a l’altre dia no, i això sí que com a entrenador t’afecta molt mentalment, i, en canvi, com a jugador no. Per tant, això, té una mica de les dues cares.

Com equilibres la teva vida personal amb la teva vida com a entrenador?

KL: Bé com es pot. Al final, jo a part de ser entrenador soc pedagog i psicopedagog i ara mateix no tinc una plaça fixa a cap lloc, sinó que estic a les llistes de la Generalitat i bé quan em truquen d’alguna escola o un centre intento compaginar-m’ho i vaig cap allà als matins que els tinc més lliures i al migdia que entrenem aquí a la tarda estic aquí. Al final, quan tinc el matí lliure que no vaig a cap escola, em dedico a preparar entrenaments, mirar vídeos, a preparar l’equip tàcticament. I quan no, aquestes hores que al matí no estan lliures, les he d’estirar a la nit, potser acabem aquí (a la piscina de Can Rosés) a les 22 h, arribo a casa, sopo i estic 2-3 hores mirant vídeos o preparant el dia següent i així anem compaginant com podem.

FP: Això amb els anys s’aprèn, és a dir, com més jove ets, més importància li dones, i més et condiciona, o més t’afecta en el personal. Això ho he vist per la gent que m’envolta, amb els entrenadors que comparteixo. Tots els entrenadors (de la lliga) són més grans que jo, jo ho he vist, que quan era més jove, cada partit t’ha donat vida, i cada derrota els afectava moltíssim, i amb els anys ja aprens més a tolerar la derrota, no a donar-li menys importància, però sí a relativitzar. I és normal, a mi em passa ara, que jo soc nou en aquest nivell, i per mi cada partit és la final de la Champions, i per un entrenador que porta 20 anys, és un partit més. Jo li dono més importància que a un entrenador. Potser d’aquí 5-10 anys, si segueixo fent això, sabré relativitzar més quan perdi o no guanyo, tot en la seva justa mesura, perquè és un procés que s’ha d’aprendre a poc a poc. Però sí, jo a part d’aquesta feina d’entrenar aquí, també soc entrenador del waterpolo, amb el que et deia de la meva empresa, per tant, tota la meva vida està envoltada de waterpolo, i inclús les meves vacances també són molt dependents del món del waterpolo,  la meva parella també és del waterpolo, la majoria dels meus amics són del waterpolo… Per tant, tot és una roda que gira junta, i al final t’has d’adaptar. Però sí que crec que ho porto molt millor que fa uns anys, a l’hora d’adaptar-me, o tenir més moments personals i professionals, però és una cosa que s’ha de fer amb el temps, jo crec.

Quin diries que és el teu millor record com a entrenador?

KL: No t’ho sabria dir, potser segurament em quedaria amb l’any abans de començar amb el 1r equip, que jo estava al 2n. Vam guanyar als quarts de final de la Copa de la Reina al CN Sant Andreu, un equip a priori molt superior a nosaltres, a nivell de pressupost i tot, que ens va donar el pas a semis. Aquell partit el guardo amb molta il·lusió, treballava amb el David, que era el 1r entrenador, un gran amic meu, i era un grup molt bo que s’ho mereixen molt, molt talentós i va ser un moment molt maco.

FP: A veure, clar, ara dels quatre partits que hem jugat han sigut contra els millors de la Lliga, per tant, encara no, a Lliga Nacional no puc dir-te, però bé, nosaltres vam començar jugant, nosaltres vam començar jugant la Copa Catalunya. Vam fer la primera fase de la Copa Catalunya, i va ser el primer cop que ens vam qualificar entre els quatre primers de la Copa Catalunya, i vam jugar al Final Four de la Copa Catalana, d’acord que és un torneig que no és de Lliga Nacional, però crec que va ser molt especial per a tothom, perquè va ser un punt més, una cosa que mai havíem fet, una fita històrica pel club, de poder estar entre els quatre primers i competir amb els millors, i crec que els jugadors vam començar bé la temporada, que s’ho han treballat, que hem treballat bé, i vam començar bé. Per tant, ara quan ens arribin els partits decisius a partir de la setmana que ve, intentarem estar al màxim nivell, poder competir, poder guanyar molts partits, poder al final demostrar tot el que estem fent en els entrenaments, perquè també es valori a la classificació, no només la sensació, sinó també la classificació, i que tothom pugui estar tranquil i content. Al final jo ho estic, perquè jo sé que el treball està bé de tots, però els jugadors aniran a guanyar i sentir-se guanyadors.

VALORACIÓ DE L’EQUIP

Com valores l’inici que heu tingut de temporada?

KL: Jo crec que és bo, amb matisos, però crec que és bo. A nivell de dinàmica i de sensacions és molt bo, perquè a la primera jornada vam treure un punt contra la Barceloneta i les vam tenir per guanyar 3 punts, que per mi és un equipàs, s’ha reforçat molt a nivell de pressupost i d’identitat potser el més gran d’Espanya. El femení no a nivell de pressupost, però sí d’entitat dels més grans segur, i és un equip molt bo que vam treure un punt. I la setmana passada que vam anar a Madrid i vam treure un punt, vam dominar tot el partit, al meu parer vam ser superiors, i vam tornar a caure a penals. Al final és el que t’he dit abans, els resultats no ho poden marcar tot. A nivell de resultats ens agradaria tenir en lloc de 2 punts, doncs tenir 4 o 5, però a nivell de sensacions l’equip està bé i està treballant molt bé.

FP: A veure, clar, és que ja t’ho dic, ho hem de relativitzar molt. Al final d’aquests quatre partits que hem jugat contra el Barcelona, que són el millor equip d’Europa, el Sabadell, que estan dels dos millors d’Europa, i el Terrassa, que està jugant la LEN Eurocup, a un nivell molt alt, i el vam competir molt bé, vam estar molt a prop d’ells. I després hem jugat contra el Canoe, un equip de Madrid, que vam acabar perdent 8-9. Aquest si que seria un partit directe de la nostra Lliga, que podríem haver guanyat, i hauríem d’estar a l’aigua per guanyar, però aquest dia no, hem d’estar 100% encertats, en moltes fases del joc, i això ens ho ha de planificar, perquè quan jugues tu a un nivell intern, has d’estar a peu sempre, només que estiguis dos quarts malament, et pot costar un partit, i això ens fa aprendre, que ens hem de apendre dels partits, cada partit anar al 100%, i a la Copa Catalana ho vam fer. Vam guanyar al Catalunya, vam guanyar al Sant Andreu, després a la Final Four vam perdre amb el Sabadell, amb el CNB (Club Natació Barcelona) i amb el Barceloneta, que ja entrava dintre de la humanitat, però crec que tot ha començat bé. La primera part ha sigut bona, els jugadors estan en bon nivell, i ara, d’aquí a una setmana comença la realitat. Tenim una ratxa de Mataró, Caballa, Tenerife, Sant Andreu, Mediterrani, tots junts, que són partits que nosaltres podem guanyar en qualsevol, i podem perdre en qualsevol, i és que allà està costa molt guanyar. Per tant, dependrà molt més de nosaltres que dels altres, o sigui que intentarem anar endavant.

Quins són els objectius per a aquesta temporada? Si haguessiu de definir un lloc a la taula on us posarieu?

KL: L’objectiu ha de ser la permanència. Aquest club és molt històric a Divisió d’Honor, no tenim els millors recursos, no per culpa del club, sinó pel que som com a club, per la instal·lació que no ens permet tenir una piscina de 50 o tenir uns sous elevats, perquè és la idiosincràsia i és el que tenim, el club aposta el màxim dintre de les seves possibilitats, però hem de lluitar per la permanència. I a partir d’aquí somiar, somiar si podem estar a la Copa de la Reina, si podem estar al play-off per Europa, hem de somiar amb això, però sempre amb els peus a terra que el nostre objectiu és la permanència i d’aquí no ens podem desviar. Un lloc a la taula és molt difícil. A mi m’agradaria estar entre el 5 i el 8 (els play-offs per Europa). Al final som 12 equips, crec que a partir del 5è fins al 12è està tot molt igualat, o sigui tothom pot guanyar a tothom. Per això hem de treballar molt bé, els resultats s’han de donar, haurà de caure la moneda de cara algun cop. Després sent realistes veurem, no hem d’enfonsar-ho tot per ser 10a o 11a, però tampoc hem de dir que no podem estar entre la 5a i 8a, hem de poder lluitar per això, però amb els peus a terra sabent que si estem més avall lluitarem per salvar-nos.

FP: És que l’objectiu està marcat, i nosaltres no ens traiem aquesta ambició d’estar entre els 8 primers. Jo crec que aquí pot estar, inclús més a dalt de la classificació, però jo sempre els hi dic amb ells, nosaltres tenim un nivell per poder ser 6 de la Lliga, 5 de la Lliga, però a la vegada hem de pencar com els que més, perquè també podem ser els 12. Per tant, aquí que ningú pensi que guanyem els partits sense baixar a l’autobús, com es diu, nosaltres guanyem partits perquè hem de guanyar partits fins al final, i guanyar-los a l’aigua. Nosaltres, si treballem bé, seguim millorant com a equip, i nosaltres com a entrenadors, jo primer, crec que podem estar entre els 6 primers. 

I si voleu afegir una cosa a tots dos? 

FP: Bé, per la meva part, el que sí que m’agradaria dir és que el club crec que està molt ben gestionat i portat institucionalment. Tenim un president que és el David Ortiz, que al final és el cap d’administració de la Junta Directiva, és una persona que porta ja 12 anys de president, és el pare de la Bea Ortiz, que és campiona olímpica, d’Alex Ortiz, que també ha sigut aquí un important jugador, i al final és un club que s’ha gestionat molt bé econòmicament. Però necessitem més ajuda pública, més ajuda de l’Ajuntament, al final aquí s’ha demostrat que s’ha treballat molt bé, hem tret molt talent. Que una ciutat com Rubí tingui dues campiones olímpiques (Bea Ortiz i Elena Ruíz), doncs se li hauria de donar molta més importància que se li dona, i que en aquest esport tinguin tant al masculí i al femení a l’elit, no un nacional, mundial, perquè la Lliga Espanyola femenina és la millor Lliga del món, la millor amb molta diferència, i el masculí de les tres millors, i nosaltres estem allà competint. Per tant, vol dir que té molt de mèrit, i jo crec que públicament s’ha de fer una ajuda més gran a aquest esport. Aquest club necessita una piscina més gran, hem de fer una reforma perquè aquesta piscina pugui convertir-se en una piscina més gran, o una altra piscina, perquè pel que fa a làmina d’aigua anem molt apurats, en espais, d’entrenaments, necessitem més espai perquè els nens puguin entrenar, i els absoluts també, per tant, el que m’agradaria dir que si el CNR vol fer un pas més, necessita l’ajuda també dels de adalt, que són les institucions públiques, perquè ens deixin créixer com ens mereixem, ajudant-nos a poder fer una piscina més, o ampliar la piscina que ja tenim.

KL: Sí, la mateixa línia que ell. Al final, jo no soc del club de tota la vida, el Ferran sí, té la sort d’haver nascut aquí pràcticament, jo no, i des que vaig arribar m’he adonat que la feina que es fa aquí és increïble. Al final les condicions de club a nivell de làmina d’aigua i d’esportistes, comparat amb el rendiment dels equips, com es treballa i la quantitat d’esportistes del nivell que surten, és increïble. I això necessita un suport. És una mica el que ell ha dit. Crec que és important que se sàpiga i que això es valori la feina que s’ha fet.

NOTÍCIES RECENTS