Aquest va ser el títol que encapçalava un article de l’ara tot poderós Saul Gordillo, quan exercia, si no m’equivoco, de director de l’edició del PUNT a Rubí a finals dels 90. Certament parlava de mi, però com ja va demostrar amb el titular, no deia res que fos contrastat. El meu cognom s’escriu Capolat, cosa que ell segur desconeixia (i no va contrastar) perquè ni tan sols havíem parlat mai.

L’anècdota em serveix per il·lustrar un costum que sembla que s’està instal·lant en els plens municipals, de citar-me personalment, bé pel que he dit o pel que he deixat escrit.

La veritat és que m’honora ser citat pels màxims representats de la ciutat que m’ha acollit, però els hi demanaria que ho fessin puntualment. No cal citar-me a cada ple. No és voluntat meva fer de ventríloc de ninots sense guió, dit amb tots els respectes que em mereixen.

Parlar per boca d’altre és un recurs que els polítics utilitzen freqüentment. Cites textuals no falten en un discurs polític que vulgui posar en valor el que es diu. Citar el que han dit “els altres” per posar-los en evidència, pot ser una càrrega de profunditat en la batalla dialèctica, però d’aquí a utilitzar aquest recurs en cada ple, pot ser contraproduent. La cosa comença a fer-se reiterativa i alhora demostra una manca de recursos dialèctics que no ajuden a pujar el nivell discursiu d’una part de la classe política local.

En aquesta modalitat discursiva no falta tampoc la utilització de “coletilles” que un servidor va fer servir en la curta trajectòria de regidor. Un exemple és l’ús que se’n fa dels mots “Fum i titulars”. Llegeixo articles, tuits, comentaris de Facebook, … on apareixen aquest mots, com per dir-me (a mi i a la meva gent) “toma esa”. Doncs no. Quan sento o llegeixo que se’m cita o es fa referència al que he dit, no puc evitar un primer “subidón” d’autoestima i un increment del Narcís que tots portem a dins. Mai m’he sentit ofès, ni he pensat que traïa res del que havia dit, fet o defensat. Les cites ajuden a reforçar arguments, però mai poden ser l’argument. I aquest és el mal, la pobresa argumental.

Els pregaria que si continuen en aquest afany de citar-me, a mi o als meus escrits, ho complementin amb bons arguments, amb propostes concretes, amb contingut material. Deixin les formes i passin a la substància. Crec que no costa gaire. Fins i tot jo vaig ser capaç d’aconseguir-ho i si no, preguntin als que em citen.