Fins a la rierada del 1962, en què fou destruïda per l’embat de les aigües, va estar activa aquesta fàbrica situada oficialment al carrer de la Riera, 15, i dedicada a la producció tèxtil.

Però, abans de tot, per què va rebre aquest curiós nom si oficialment era l’empresa de Miquel Villà? Segons ens havien explicat sempre la gent més gran, aquest fabricant, que a partir de 1921 comprà i revitalitzà un antic edifici industrial aturat al costat de la riera mercès a les obres dels paletes de la societat Marcet-Muxí, la gent de Rubí hi acudirien a prestar els seus serveis laborals “com a mosques”, i d’aquí la denominació popular.

Ja en un principi, quan Villà aconseguí donar treball a 100 obrers i obreres (sobre tot obreres perquè les dones eren el principal gruix de la plantilla) sota la direcció de Paulino Galzeran, l’activitat es dedicà a la fabricació de teixits de seda i de cotó, encara que el producte “estrella” eren els matalassos.

A la planta baixa de les instal·lacions estaven els telers; al primer pis, les bitlles, les ordidores, els rodets i les nuadores, mentre que la segona planta feia les funcions de golfes. També hauríem d’afegir que des de la fàbrica de Miquel Villà partia una resclosa que recollia l’aigua de la riera per conduir-la a les indústries establertes al Vapor Vell (ca n’Alzamora) i que unes naus de cal Mosques allotjaren una fàbrica de pells regentada pels Ribó (pare i fill), si fem cas d’allò que escriu Josep Sapès al seu llibre “El Rubí d’ara fa cinquanta, seixanta anys…”

Durant els anys 20 fou una de les indústries més importants de Rubí i a mitjans dels 30 s’hi va afegir una nova construcció per tal de col·locar-hi vint telers automàtics procedents d’Alemanya. No obstant el 1934, un any de gran conflictivitat social a arreu, sabem que van esclatar algunes tensions amb els obrers i obreres de la fàbrica.

Durant la guerra es va col·lectivitzar cal Mosques i tenim la curiosa dada aportada per l’arxiu del Comitè Local de Milícies Antifeixistes que els obrers de la fàbrica, a més de treballar-la, també cultivaven terres dissabtes a la tarda a les també incautades terres de la masia de Can Fatjó per proveir d’aliments a la població.

Encara que no hem trobat res escrit a la bibliografia que hem consultat sobre el que va passar després de la guerra (caldria un estudi a fons investigant i cercant dades de l’Arxiu Municipal), és molt possible que les noves autoritats la tornessin als antics propietaris, probablement el mateix Miquel Villà o el seu fill. De totes maneres, com la majoria de fàbriques, va tornar a dedicar-se a la producció tèxtil, fins que el 1962 la rierada la va fer desaparèixer, com també tantes altres instal·lacions situades a les immediacions de la riera.