Sant Cugat ens ataca

Urbanisme casolà (o d’estar per casa):

Fa molts anys, molts, les disputes entre els municipis de Rubí i Sant Cugat eren recurrents. Tal com passava a diferents llocs de la geografia, els dos pobles veïns se les tenien per qualsevol fotesa. Era normal que els partits de futbol d’ambdós equips acabessin amb alguna tangana, o que la canalla dels dos pobles es trobessin en algun indret, prop de la línia divisòria dels dos termes, per enfrontar-se a pedrades en petites batalles que, per sort, no acabaven amb cap ferit digne de sortir a la història.

En termes cinematogràfics, Sant Cugat ha desenterrat la destral de guerra i ens ha portat a la memòria d’aquelles disputes ja oblidades. L’anunci de la construcció de 3.000 habitatges als terrenys de l’antic camps de golf de Can Sant Joan per part de l’ajuntament de Sant Cugat ha estat el detonant. L’Ajuntament de Rubí ho ha considerat un atac. Mitjançant una declaració institucional del plenari, Rubí ha manifestat un “ferm rebuig al projecte”.

A un servidor, rubinenc, li venen ganes d’expressar els sentiments que li sorgeixen producte de la pertinença a la ciutat, però la mica de coneixement, derivat de l’ofici d’arquitecte, m’aconsella no deixar-me portar per l’escalfor immediata de ciutadà agredit i analitzar la qüestió des d’una òptica la més freda i tècnica possible. Ben segur que molts companys de Sant Cugat hi estaran d’acord.

Primer, entendre el territori des d’una òptica exclusivament local per part de Sant Cugat, sense tenir en compte que formes part d’una part més global, és menysprear-lo. El recuperat corredor biològic natural, que va ser ocupat de forma maldestra pel camp de golf, és un espai que hauria de ser sagrat pel manteniment d’una comarca equilibrada. Està prou desfeta per trossejar-la més. És un espai amb vocació comarcal, supramunicipal, més enllà dels dos municipis al qual pertany. Que Sant Cugat s’atorgui el dret a malbaratar-lo, no diu gaire del seu sentit de solidaritat territorial.

Segon, recordem que l’any 2021, els dos ajuntaments de Rubí i Sant Cugat i impulsat per la llavors directora de l’Incasòl, van visualitzar conjuntament una voluntat de convertir definitivament aquest espai en un corredor biològic. Què ha passat a Sant Cugat de llavors ençà? És comprensible que Rubí no s’ho hagi agafat gaire bé. Sobretot per l’opacitat en la decisió. A més tots els criteris esgrimits per les entitats impulsores del corredor (Plataforma Reconvertim el Camp de Golf, Rubí d’Arrel, Assemblea pel Clima, Adenc) han saltat pels aires. Cal llegir-los per entendre la importància que té aquest espai i el significat de traïció que representen els 3.000 habitatges.

Tercer, resoldre el problema de l’habitatge ocupant el corredor no és un bon argument. L’hyabitatge té altres solucions (ja en parlarem un altre dia) que no impliquen ocupar espais lliures. La manca d’imaginació porta a decisions traumàtiques i poc treballades. Hi ha molt de consens a dir que els espais lliures s’han de respectar i que l’habitatge s’ha de fer on el “bon planejament” prevegi.

Quart, el planejament vigent. La qualificació del sol del corredor biològic (antic golf) és de sistema d’espai lliure. Per explicar-ho de forma senzilla, no admet edificar-hi cap mena de construcció. Per construir-hi, encara que siguin habitatges protegits, s’hauria de fer una modificació del planejament que comportaria molts maldecaps (per no dir trampes) per justificar els informes mediambientals i les compensacions necessàries derivades de la pèrdua d’espais lliures que s’haurien de recuperar en algun altre lloc. No fer-ho així, seria irregular.

Cinquè, per fer una modificació del planejament s’ha de recordar que l’any 1991 es va aprovar el Pla Parcial de l’àrea de Can Sant Joan que estava a cavall de Rubí i Sant Cugat i que obligava als dos municipis anar a una. Si avui es planteja una modificació d’aquest Pla Parcial, tindran problemes a anar separats sabent que no hi ha acord en el contingut. Els entesos em diran que fent una divisió del Pla Parcial ja n’hi ha prou, però oblidarien que aquesta divisió és una modificació que afecta els dos municipis. Ja veuríem que en diuen els juristes. A part també significaria una modificació del Pla General Metropolità. Alhora dubto que els informes mediambientals, obligats per llei, siguin massa benèvols i la figura d’un “ecodistricte” no pot passar mai per sobre dels criteris de preservació del medi natural. Altres resultats significarien un camí ple de subterfugis i poques veritats.

Sisè, un “ecodistricte”, nom que li ha donat Sant Cugat a l’invent, pot estar bé si s’ubica en un lloc adequat, com per exemple en la recuperació d’algun indret degradat on la seva construcció signifiqui una millora. No és el cas. El corredor biològic de Can Sant Joan té prou valor per si mateix. Qualsevol acció per construir-hi res, repeteixo, res, significa una absurditat. Tant és que el barri sigui ecològic, sostenible, mediambiental o ultramodern, seria un barri construït incompatible al mig d’un espai natural. Barri que comportaria ocupació i asfalt i que perdria la seva qualitat en el moment d’ubicar-lo on no pertoca.

Setè, l’encàrrec a dos despatxos d’arquitectes de prestigi vol ser garant de la bondat del projecte, però per què no s’ha fet concurs públic? No hi ha millor garantia que un concurs públic. O potser es tenien dubtes que una convocatòria pública comportaria aixecar la llebre i faria que el projecte no quallés. Quan hi ha ocultació, el projecte perd credibilitat.

Vuitè, la propietat dels terrenys: L’Incasòl, empresa pública de la Generalitat és la propietària dels terrenys. No es coneix públicament quin paper ha jugat en l’elaboració del projecte, però després del galdós paper que ha tingut en el Hard Rock, no seria gens estrany que vista la trajectòria especulativa de l’empresa, estigui totalment al corrent. A més quan s’ha preguntat sobre el tema a Territori de la Generalitat, el departament s’ha fet l’orni adduint que s’ho volen estudiar. Massa casualitat si se sap que el director de l’Incasòl i el director General de Territori són la mateixa persona (per cert, de reconegut prestigi professional). S’ha de veure quines instruccions està rebent i si aquesta dualitat de càrrecs no significa una incompatibilitat a l’hora d’aprovar planejaments que afecten les propietats de l’empresa que ell mateix representa.

Novè, la component política. Tot i no ser una qüestió tècnica, cal mencionar-la. És una dada objectiva. A Sant Cugat els manaires són de Junts i Esquerra, a la Generalitat i a Rubí són del PSC, amb l’afegitó que a Rubí s’han afegit a la declaració institucional quasi tot el plenari, Esquerra inclosa (el PP, no). Llevat que hi hagi forces ocultes indescriptibles que s’escapen del coneixement dels mortals, es fa difícil que les modificacions de planejament necessàries arribin a bon port, tenint en compte el que he exposat i sumat a altres arguments que, per desconeixement, m’hauré deixat. I reitero, resoldre el problema de l’habitatge (punt tercer) ocupant el corredor és un argument de baix nivell de caràcter polític, no tècnic.

Ens volen fer veure que és una disputa entre els municipis de Rubí i Sant Cugat. Però no ens enganyem, té una component que va més enllà d’una simple desavinença. Estem parlant de malmetre uns espais naturals que no els convé gens d’asfalt ni ciment, tant si afecten un o trenta municipis. Ah!, i pels santcugatencs, quan no els hi aprovin les corresponents modificacions de planejament, que no juguin amb el demagògic argument del fet que no els deixen solucionar el problema de l’habitatge. Que presentin altres alternatives. Si no, és que no en saben més.

NOTÍCIES RECENTS