Ja és de nou Nadal i, com cada any, no puc evitar la sensació agredolça que experimento. D’una banda, el sentiment de plaer que es manifesta aquests dies en un munt de signes: vianants amb lots nadalencs, aparadors guarnits i fins i tot l’anunci de la loteria, que per cert enguany m’ha decebut. D’altra banda, un sentiment d’enyorança per aquells que ja no hi són.
Però la iŀlusió que envolta aquests dies no pot amagar la crisi que encara s’arrossega ni tampoc la psicosi del terrorisme islàmic. Són moltes les veus del govern i dels representants dels poders econòmics que ens estan llençant el missatge de la recuperació, de la llum al final del túnel, del final de la crisi, però les dades no ho reflecteixen ben bé així. L’economia de l’eurozona encara és molt feble i pateix greus desequilibris entre els diferents països.
I, per agreujar més la situació, el Consell de Seguretat de l’ONU ha reclamat per unanimitat la utilització de totes les mesures necessàries per combatre l’Estat Islàmic en resposta als atemptats de París. Això em fa recordar que “la violència engendra violència”. Però un altre Consell, concretament, el Consell Francès del Culte Musulmà (CFCM) ha fet una crida a la unitat per rebutjar el terrorisme i donar suport als valors republicans. Seria més senzill estimar-se com a germans, aleshores sí que tothom podria gaudir de l’esperit de Nadal. Per tant, em quedo amb el paràgraf bíblic de Lluc 2.14, en el qual diu “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima”. Bon Nadal!