… “Y hasta aquí llegó mi historia….” va murmurar amb seny el seu gran amic Pedro, creant en l’ambient un silenci sepulcral.

Llanço les meves paraules a la lluna i em somriu transmetent enteniment, toco amb la mà el núvol que un dia d’estiu a la meva infància vaig transformar en figura de cotó. La nostàlgia s’apodera de mi i el laberint de la memòria amenaça amb recordar aquell cel estrellat combinació de tonalitats fosques, aquella escala i una mà forta que m’agafa i no em deixa caure, que m’ensenya a caminar, potser. Observo la bellesa d’aquesta imatge i de totes les que recordo de tu. Em vas agafar des d’aquest dia la mà i vam iniciar un camí junts, el camí de la vida.

No sabria com descriure’t perquè les paraules mai et farien honor. He anat aprenent al llarg de la vida dels meus errors, dels teus consells i ara que em toca la lliçó més difícil et busco i no estàs … i això no té consol!! He d’entendre que la vida és així, et pren el que més vols en un minut sense ni tan sols digerir-ho.

Tinc la certesa que des d’algun lloc observes i estàs orgullós. Has tingut una immensa vida, has sigut molt molt gran, intel·ligent, imparable i fulminant amb les teves paraules, personalitat pura!!
…A molts ens encantaven les teves històries, sempre tenies alguna cosa per explicar. Eres peculiar.

Estimaves Rubí com molt poca gent ha fet i ni tan sols fa. Coneixies tots els racons haguts i per haver d’aquesta Ciutat, La teva Ciutat. Et vas ocupar de molta gent i vas obrir les portes de casa teva amb tal generositat que sorprenia, perquè et protegies sota aquesta disfressa de lleó i molts no concebien el gran cor que portaves al teu interior, la teva bondat.

Un cor fort que et va abandonar amb molta dignitat el dia 19 d’agost arrencant de soca-rel l’alè a la teva família, la teva dona, la teva infermera com deies, el pal que et sostenia, qui t’ha guiat i acompanyat en el trajecte i sense la qual tu sempre recalcaves mai no haguessis estat el que has estat.

Em fa mal l’ànima de trobar-te a faltar, em fa mal l’ànima d’estimar-te i no poder-te tocar.

Imagino que el moment més terrible d’algú és aquell en què saps que marxes i no pots fer res, que has de deixar als teus i sobretot la teva vida. Si per a mi ja eres TOT!!!! … Imagina’t ara amb aquesta actitud positiva que vas tenir arribant al cim, aquesta valentia!!… Ets el meu heroi, eres genial i sempre ho seràs.

Mai podré oblidar-te i espero retrobar-me amb tu algun dia, donar-te una abraçada eterna i seure al teu costat en un banc simplement a observar!!
…I aquest serà el moment més feliç.

Gràcies per haver existit i mil gracies per haver-me escoltat sempre.
T’estimo