Aquest 27 de febrer es complirà el 40è aniversari de la fundació de la RASD. El govern de la RASD és la proposta política que va impulsar el Front Polisario, l’organització que des de 1973 lluita per la independència del Sàhara Occidental.
El 14 de novembre del 1975, el govern agonitzant del dictador Franco i encapçalat en aquell moment per l’hereu del franquisme, el Rei Joan Carles I, signen l’acord anomenat Acord Tripartit de Madrid en què Espanya transferia l’administració del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània i que ratificava la fi de la colonització espanyola, (1885-1976). El 1979 Mauritània va renunciar a la part del territori que reclamava, quedant tot el territori en mans de Marroc.
La signatura d’aquell document, a la pràctica, impedia l’inici d’un procés avalat i legitimat per l’ONU, que havia de dur la població sahrauí a exercir el dret a l’autodeterminació. Han passat 40 anys i el poble sahrauí encara espera que l’ONU satisfaci les seves expectatives. Mentrestant, el Marroc -ara única potència ocupant del Sàhara Occidental- ha aconseguit evitar, fins ara, la realització del que l’ONU s’havia compromès a garantir: el referèndum d’autodeterminació.
L’ONU, l’any 1963 va declarar el Sàhara Occidental territori no autònom i que, per tant, calia descolonitzar-lo. Malgrat això, l’Estat espanyol no va impedir que el govern del Marroc intervingués per a apoderar-se d’aquell territori entre el novembre de 1975 i el febrer de 1976, a través de l’ocupació del país en l’acció coneguda com la Marxa Verda, escapant a corre-cuita i abandonant a la població sahrauí en mans de la dictadura de Hassan II, fet aquest que va obrir la porta a 40 anys, d’un llarg calvari de la guerra, persecucions, trencament de famílies, tortures, matances, exilis i espolí dels recursos naturals.
L’exili va portar 260.000 persones a traslladar-se a una de les zones més inhòspites del desert del Sàhara, a la zona de Tinduf, de sobirania d’Algèria, vivint en tendes de campanya i sense cap condicions d’habitabilitat i amb l’únic suport d’alimentació que l’ajuda de la comunitat internacional.
La guerra va enfrontar als Sahrauís contra el Marroc fins al 1991 en què el Marroc i la RASD, amb la mediació de les Nacions Unides, acorden un alto al foc el 6 de setembre. Un alto al foc que havia de comportar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i que el Marroc ha pressionat i boicoteja’t sistemàticament per tal de no realitzar-lo i amb el suport de França i l’ ambigüitat de l’Estat espanyol i que actualment encara no hi ha cap indici per la seva celebració.
A hores d’ara la RASD és reconeguda per 84 Estats d’arreu del món i forma part com a membre fundador de la Unió Africana (UA) i és gràcies a aquest reconeixement internacional que la població sahariana pot mantenir un bri d’esperança de què finalment puguin aconseguir el seu objectiu de convertir-se en un país independent.
El-Uali va ser el primer president de la RASD i un dels personatges més carismàtics del moviment de resistència Sahrauí, mort el 1976 en un atac militar a Mauritània. Quatre mesos després, en el seu III congrés, el 30 d’agost de 1976 és escollit l’actual president Mohamed Abdelaziz que al mateix temps és el secretari general del Front Polisario.
El Sàhara és un territori de 266.000 Km2 del que la RASD controla un 35% i la resta és controlat pel govern del Marroc mitjançant la construcció de murs i defensats per l’exèrcit el que significa, malgrat la misèria que té el país, un cost de 400 milions d’euros diaris.
El Sàhara Occidental és una mostra més de tot el que ha fet malament l’Estat Espanyol en la seva descolonització, abandonant els que en un moment determinat van ser els habitants del que era la 53a província de l’Estat espanyol. Molts d’ells els més grans disposen de pensions que paga el govern espanyol, exmilitars, treballadors de la mina de fosfats de Bucra, la seva identificació és el document Nacional d’Identitat (DNI)
Quina és la resposta d’Espanya o de la Unió Europea a la no acceptació de la legalitat internacional i els abusos per part del Marroc? Silenci, cinisme, complicitat i hipocresia. El conflicte del poble sahrauí és un conflicte que es pot resoldre políticament. Només caldria aplicar les resolucions de l’ONU que insten a celebrar un referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí. Un dret reconegut i contínuament boicotejat pel Marroc, gràcies a la passivitat i la complicitat de la comunitat internacional que dóna un tracte de favor al govern del Marroc.
L’Estat espanyol té la responsabilitat política, moral i històrica per l’abandonament del poble sahrauí. Espanya és responsable de l’ocupació del territori del Sàhara Occidental per part del Marroc i, també, del drama humà i el patiment del poble sahrauí dividit entre la vida en camps de refugiats i la zona ocupada.
De la injustícia i la tragèdia que viu el poble sahrauí, ens fem nostre el crit: “El Marroc, culpable / Espanya, responsable”.
Per un Sàhara Independent ja!! Visca la RASD.