Us proposem un exercici: imaginem-nos un personatge, curt d’armilla, que cada any juga a la loteria amb l’esperança de fer-se ric de cop i volta i donar un tomb definitiu a la seva vida. Ell pensa en tot el que farà quan tingui feixos incomptables de bitllets, convençut que tal cop de sort li permetrà trobar la felicitat. Finalment, un dia es produeix el feliç esdeveniment, però el nostre nou ric decideix que és moment de fer obres a casa, tot i que no sap ben bé quina mena de casa li agradaria. També vol estudiar una carrera, però mai s’ha aturat a pensar què li agradaria estudiar. Vol fer un viatge, però contempla el mapa amb la ment en blanc. Té els diners, però no té un projecte de vida. No sap qui vol ser ni sap què vol.

Així és com ens imaginem Rubí massa sovint. Aquestes darreres setmanes tornem a veure un munt de carrers aixecats que, en gran mesura, són obres que formen part del PIFs (Pla d’Inversions Financerament Sostenibles) i que es paguen amb els diners del superàvit que generen les arques locals. Una loteria en aquests temps que ens ha tocat viure. Aquestes obres però, són en general actuacions que en molts casos denoten una manca clara de concepte i de planificació. I aquestes mancances s’expressen en el seu sentit més ample, afectant àmbits que van des de la pròpia gestió de l’espai públic fins a les relacions socials, l’educació, la cultura o la pròpia salut.

Allò que pot semblar ser una crítica gratuïta ens ofereix exemples en el dia a dia de la nostra ciutat. Només cal esmentar el despropòsit amb els polèmics bancs de la plaça Ramon Rusiñol (ara ja substituïts per bancs “de tota la vida”), o el paviment tot just estrenat de la plaça Pere Esmendia i que no té res a veure amb el seu entorn. És natural que davant d’aquests fets es generi una sensació d’estupefacció i frustració entre la ciutadania cap a qui gestiona els recursos de tots i totes, l’Ajuntament.

La majoria dels experts en l’àmbit dels estudis polítics entenen que, cada cop més, cal prioritzar models de gestió on la participació ciutadana sigui clau en la presa de decisions i en les polítiques de ciutat, a través d’allò que coneixem amb el nom de processos participatius. És obvi que aquest model que involucra diferents agents socials de la ciutat ofereix una visió molt més àmplia de la realitat que la que poden arribar a tenir tècnics i càrrecs polítics de l’àmbit en qüestió. Un model que es pot assimilar als conceptes en els quals es basen les experiències col·laboratives, que potencien la gestió racional dels recursos i que posen el focus en el bé comú.

Però malauradament sembla que aquests models no han tingut massa fortuna a la nostra ciutat, o així ho fan pensar els resultats obtinguts fins ara per mitjà d’alguns d’aquests processos participatius (per exemple, el cas dels Buits Plens). L’octubre de l’any passat, no fa gaire mesos, es va aprovar una moció sobre espai públic i mobilitat que tenia la voluntat d’avançar cap a aquest tipus de model. Inicialment, la moció instava a l’equip de govern, entre d’altres coses, a crear una taula de mobilitat i espai públic, però l’acord va quedar diluït en un “Analitzar les mancances en matèria de mobilitat i espai urbà que pateix la ciutat de Rubí, atendre les peticions ciutadanes en matèria de mobilitat i espai urbà i consensuar les solucions de millora”.

Hauria estat una magnífica notícia si realment s’hagués dut a terme la taula de mobilitat i espai urbà, ja que podria haver ajudat a treballar un projecte coherent, per exemple, de remodelació dels parcs infantils. Una taula conformada per diferents agents com el Consell de la Infància, el de la Gent Gran, les diverses associacions de comerciants, les AMPES, i altres agents interessats, que hauria pogut elaborar aquest projecte posant l’accent no tant en criteris purament urbanístics, sinó també, i sobretot, en criteris pedagògics, de salut, de foment de les relacions socials, de la integració del que és urbà amb el que és el nostre entorn natural, etc., entenent que l’espai públic en general s’ha de visualitzar com un espai de relacions de tot tipus, on s’allotja la vida col·lectiva. En definitiva, l’espai que dóna identitat a la ciutat i que conserva la memòria dels seus habitants i del seu territori. Allò que realment significa Espai Comú.

La manca d’aquests espais de debat ens aboca de manera inevitable a allò que està succeint ara mateix: una improvisació continuada. Una improvisació que malauradament porta implícites conseqüències gairebé sempre negatives: el desencís de la ciutadania davant la mala gestió dels recursos públics i, el que per a nosaltres és encara més negatiu, la pèrdua de l’estima per la nostra ciutat. Com podem demanar a la ciutadania que tinguin cura de la nostra ciutat quan l’administració no és capaç de fer-ho? Aquesta actitud contamina la resta d’àmbits de gestió de la ciutat, més enllà de l’espai públic. I ens preguntem, què és el que ens impedeix aprofitar el gran potencial de la societat rubinenca per tal de fixar una direcció clara?

La ciutadania ja no entén ni pot acceptar que el rèdit electoral passi per davant de la planificació d’un projecte de ciutat. Ja no ens podem permetre un model de ciutat basat en actuacions improvisades i no consensuades, no només amb la resta de grups municipals, sinó amb la resta de la societat que ben mirat, són els destinataris finals de les nostres pròpies decisions.

Si el nostre (no tant) nou ric vol ser feliç, si vol prendre la decisió més sàvia, faria bé de deixar reposar els diners al banc mentre medita qui vol ser, què vol ser i cap a on vol anar.