La política municipal, aquella que en moltes ocasions molts veïns menyspreen, cosa que es tradueix, per exemple, en el nostre municipi, en una abstenció aproximada del 50% o superior en els darrers anys, és una administració molt llaminera per molts partits polítics que, des de l’inici de la democràcia, al llarg del territori català i espanyol, s’ha convertit en molts ajuntaments en una màquina de col·locar afiliats, amics i familiars del partit.
Algú s’ha preguntat per què en molts municipis es dóna la casual circumstància que famílies senceres, vinculades a algun partit polític en el poder, i un nombre massiu d’afiliats, formen part de moltes plantilles municipals de molts ajuntaments del nostre país? És casualitat? Sembla difícil de creure.
Quan jo feia Batxillerat i COU tenia un professor de matemàtiques que deia que l’estadística és la ciència de la mentida. En part estic d’acord, però sent més benèvols amb l’estadística del que era el meu professor, aquesta podria corroborar que el fet que hi hagi un percentatge tan elevat d’afiliats i familiars treballant a molts ajuntaments és estadísticament impossible, si els processos de selecció es fan amb absoluta igualtat d’oportunitats. Això podria fer pensar que en alguns ajuntaments, i també altres administracions, es poden fer concursos a mida, amb criteris subjectius, per afavorir determinats candidats, etc. Dins de la legalitat segurament, però dins de la immoralitat probablement.
Per tant, cal reconèixer més encara el valor d’aquells funcionaris o empleats públics que han aconseguit el seu lloc de treball realment amb igualat d’oportunitats, que són la majoria de treballadors públics, però que injustament han vist o veuen el valor de ser afiliat o amic d’aquells que ostenten el poder. Però els ciutadans no som innocents, perquè amb el nostre vot podem decidir canviar aquesta forma fastigosa de fer política clientelar.
D’exemples en tenim molts: el més proper, el cas Mercuri, que de moment està així: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va condemnar l\’exnúmero dos del PSC, l\’exdiputat Daniel Fernández i Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, juntament amb el seu germà, Francisco, a un any i quatre mesos de presó per un delicte de tràfic d\’influències. A més, els obligà a pagar una multa de 60.000 euros i els inhabilità per exercir un càrrec públic durant quatre anys i mig a cadascun. La sentència declara provat que van col·locar a dit un exalt càrrec afí al PSC, Carmina Llumà, a l\’Ajuntament de Montcada, l\’any 2010.
L\’exalcaldessa de Montcada i Rexach, Maria Elena Pérez, va ser condemnada a set anys d\’inhabilitació per un delicte de prevaricació. No acabaríem mai. Poden vostès donar una ullada a internet i trobaran casos de tots els colors, amb sentències judicials per la via penal o sense. La gran pregunta és, si sortissin tots els casos com aquests, quants serien realment?
I finalment tenim el cas dels assessors, siguin de govern o de grups municipals, en el cas dels Ajuntaments. Unes figures legals, amb la potestat del Ple municipal per crear tants assessors com decideixi la majoria del Ple.
La nostra posició és clara: a Rubí els assessors de govern no es justifiquen quan el govern té a la seva disposició a uns sis-cents treballadors municipals. Serveixen de nou per col·locar a gent del partit, afiliats, familiars o amics, o per aconseguir allò que les urnes no t’han donat: el cas del PSC aquest mandat els llocs 7 i 8 de la llista electoral. Passa ara i ha passat els mandats anteriors.
I en el cas dels assessors de grup municipal, com ja he dit en altres ocasions, la nostra posició és més flexible, sempre que sigui una figura perfectament regulada i sota control de l’Ajuntament, que és el que paga el sou, que és com dir que el paguem tots els contribuents de Rubí. Només d’aquesta manera, podria ser acceptable. Ara no hi ha ni regulació ni control: és a dir, altra fórmula potencial de col·locar afiliats.