És des de fa gairebé un mes el nou president d’una de les entitats més emblemàtiques de la nostra ciutat, l’Esbart Dansaire de Rubí. En Joan Camps, nét d’una de les fundadores de l’entitat i dansaire durant 23 anys, ja formava part de la junta directiva des de fa 14 anys. Ha estat ara, amb la marxa d’Isidre Rubio, quan ha fet un pas endavant i ha assumit la presidència de l’entitat. Amb iŀlusió, amb responsabilitat i amb prudència.
– Quin és el principal repte del nou president de l’Esbart Dansaire?
– M’agradaria convertir l’escola de l’Esbart en l’Escola Nacional de Dansa Tradicional. La majoria d’esbarts catalans compten entre les seves files amb exdansaires que han passat per l’Esbart rubinenc. Hem marcat una tendència pel que fa al criteri pedagògic de l’ensenyament de la dansa que hauríem de consolidar arreu de Catalunya. Igual és una utopia, però a llarg termini podríem impartir cursos per a obtenir un títol de monitor de dansa tradicional. També els nostres alumnes haurien d’aconseguir alguna acreditació d’aquests aprenentatges de dansa tradicional. Es podria parlar amb la Generalitat per validar aquests estudis.
– Durant uns anys, l’Escola de l’Esbart estava saturada i hi havia infants en llista d’espera.
– Ara ja no és així. Comptem amb uns 200 infants, però amb el trasllat de la seu a l’antiga fàbrica Espona hem guanyat en capacitat i tots els grups es poden ampliar. Des d’aquí faig una crida a aquelles famílies que puguin estar interessades a informar-se’n.
– La junta que l’acompanyarà es renovarà totalment?
– De moment ja he parlat amb tots. Alguns ho deixaran properament perquè ja porten molts anys i la feina és voluntària i altruista, però exigeix molt de temps i esforç. També s’incorporaran noves persones que consideren que tenen coses a aportar. Per Festa Major, esperem que estigui totalment constituïda. Evidentment, hi ha càrrecs que han de continuar, com és el cas de Jordi Rubio, al capdavant de la direcció artística; de Glòria Oñoro, coordinadora de l’Escola, o de Montserrat Ricart, que fa molts anys que s’encarrega del vestuari i que és com una “enciclopèdia” sobre aquest tema. Per cert, aquest és un altre dels reptes de l’Esbart.
-Una enciclopèdia del vestuari?
-En certa manera… Tenim vestits de danses des dels anys 50. Peces úniques, que s’han combinat al llarg de la història de diferents formes en funció de l’època i de les danses. Ens agradaria documentar aquesta “vestiteca” per tal que es pogués consultar fàcilment. També voldria que, trimestralment, es pogués oferir als rubinencs una petita exposició del vestuari, per exemple, en funció del calendari festiu.
– El dia que es va fer públic el relleu, va referir-se a un projecte relacionat amb l’Àliga. Què ens pot avançar?
– Vull recuperar i popularitzar el Ball de l’Àliga, que Joan Fosas va crear a partir de les danses de Vilafranca. M’agradaria que la nostra àliga fos l’àliga de la ciutat que representi el nostre municipi en els diferents esdeveniments, com passa en les festes de cultura popular de moltes altres ciutats. La majoria d’àligues són molt espectaculars, la nostra és petita, però és l’única que és portada per dansaires, i a més, les danses del voltant corresponen a les dones. Seria un tret identitari propi de Rubí.
– La crisi també ha afectat l’activitat de l’Esbart?
– Sí, fem menys actuacions i menys sortides i viatges internacionals. Això ho hem de treballar. Per Festa Major vam estrenar ‘Miratges’, un espectacle que es pot exportar molt bé i que intentarem promocionar. També mirarem de recuperar els intercanvis amb altres grups que facilitin que l’Esbart també pugui sortir a participar en festivals internacionals com abans.
– Parlant de festivals, com veu el futur del Rubifolk?
– Des que l’any 2001 el Pep Ollé, el Jordi Rubio i jo vam fundar el Rubifolk fins avui, el festival ha passat per diferents etapes, amb moments àlgids, però també de davallada de públic. Quan ens vam traslladar a l’amfiteatre del Castell el públic va minvar i aquest any a La Sala tampoc ha acabat de funcionar. Crec que cal refundar el Rubifolk amb grups diferents i més atractius i apostar fermament per les famílies acollidores. També haurem de millorar la difusió del festival.
– I tot això amb la mirada posada en el centenari?
– I tant… En cinc anys, les Gitanes de Rubí celebraran el 50 aniversari, així que volem lligar-ho tot… Voldria fer un llibre, en paper i en format digital, on reculli la història de les Gitanes, des de que l’Albert Sans les va crear, la seva evolució durant aquests anys i un tutorial sobre com es ballen en l’actualitat. Tot això es pot incorporar a un llibre del centenari, on no només s’inclogui la història de l’entitat, que ja es va recollir al 75è aniversari, sinó també anècdotes de l’Esbart, que al final, ha estat i és una gran família.
– Molts reptes, molta feina.
-Tinc moltes ganes. Vull tornar a l’Esbart el que aquest m’ha donat.