Llegia, no fa pas gaire, la reedició de la novel·la ‘Tea Rooms’, de Luisa Carnés. En aquest relat, la Luisa, una gran feminista de la generació del 27 -sí, també hi havia dones a la generació del 27, tot i que la història les ha omès- , feia una fotografia magistral de les condicions de treball de les dones obreres a la II República. Un viatge al passat sí, però tan semblant al present, que en diferents moments em va sacsejar interiorment fins a provocar-me arcades. Explotació laboral, maternitats obligades, violacions encobertes, submissions de tota mena… us sona.

En realitat, llegint la història de la Matilde -Una noieta que entra a treballar al saló de te que dona títol a la novel·la-, te n’adones com d’una manera afilada i precisa, es desgranen cadascuna de les circumstàncies que envolten la vida laboral -i social- d’aquelles dones. Elles són conscients del que les envolta, i aguanten. Esperen qualsevol moment per canviar, reivindicar i millorar la seva situació. No tenen igualtat, són ciutadanes de segona. Elles ho saben, ells ho saben. La societat funcionava així.

Ara bé, què passa amb les dones del segle XXI? Incorporades al mercat laboral, amb veu, amb vot, amb llibertat… o no és així? Ens han fet pensar que ens aproximem a la igualtat de gènere. Pensem que ens hi acostem, però quan sembla que la majoria de prejudicis, limitacions i creences misògines s’esvaeixen del nostre entorn, esclata un cas com el de ‘La Manada’ (arcades altre cop). Homes que en som conscients, altres que no ho som suficient i no fem prou per aquesta igualtat de gènere que hem cregut que vivíem. No em posaré a discutir la repugnant sentència i comentaris emesos pel jutge de torn, però sí que vull compartir el pànic que m’ha envaït en constatar com, des de la novel·la de la Luisa Carnés fins ara, tot allò que semblava que s’havia avançat en l’àmbit feminista, en realitat era un miratge. El masclisme més ranci i hipòcrita romania latent a l’espera de demostrar un cop més, la seva supremacia. Heu vist la quantitat d’històries d’abusos que sorgeixen quan una dona té el valor de ser la primera a denunciar-ho? Heu analitzat la nostra forma de parlar? Som masclistes. Ho tenim interioritzat i ni ens n’adonem. Aquesta generació vivim força més en la inòpia de la realitat que les dones de la generació del 27. Elles patien més masclisme sí, però n’eren conscients i sabien contra què i contra qui havien de lluitar… No fa massa, li van oferir un alt càrrec a una coneguda. És una persona treballadora, coherent, amb caràcter, empàtica… és la persona ideal pel càrrec. Ella, en un moment de sinceritat em va comentar: “M’ho han donat per ser una dona, perquè la majoria són homes i tenen pressió …”. Vaig quedar perplexa en pensar com d’una manera o una altra, sempre ens les composem per a sentir que no ens mereixem allò que tenim. Que només hi som perquè no hi ha més remei. I les màximes responsables d’això, les mateixes dones.

Potser hauríem de començar pel principi i tal com feien aquestes avantpassades nostres, aquestes lluitadores, el primer que hauríem de fer és analitzar la situació actual. Prendre consciència de les nostres capacitats. Entendre que no totes les dones som magnífiques, ni ideals per dur a terme qualsevol tasca, que cadascuna tenim els nostres dons i les nostres febleses. Que no totes som wonderwoman, ni súper-treballadores. Que algunes també roben quan arriben a segons quins càrrecs… però sobretot, el que hem d’interioritzar és que tenim el dret de gaudir de les mateixes oportunitats per a equivocar-nos que han tingut els homes des de temps immemorials.

Ho tenim clar, amb totes les nostres forces, una com a dona i l’altre com a home, començarem lluitant amb totes les nostres forces de dona i d’home contra totes ‘Les Manades’.