La pandèmia de la COVID-19 ha generat una nova crisi capitalista, que es diferencia de la del 2008 en què no és el propi sistema el que fa fallida, si no que un element extern -la pròpia malaltia- ha obligat el sistema a fer una frenada d’emergència.

Administracions, sector econòmic i cadascuna de nosaltres treballem per recomposar -i reinventar- les nostres vides. Però, seguint el fil de les conseqüències d’aquesta recomposició, una de les coses concretes que ens trobem és que moltes persones no podran assumir el cost del seu habitatge durant les properes setmanes i mesos, com a mínim. I el problema és que no es tracta només d’una de les conseqüències de la COVID-19, sinó d’un plantejament estructural erroni segons el qual l’habitatge continua sent una mercaderia al servei del capital, i no un dret al servei de la ciutadania. Des del principi de la pandèmia, l’Oficina Local de l’Habitatge de Rubí ha seguit atenent via telefònica, la majoria de trucades al·legant problemes per pagar el lloguers dels seus habitatges.

El grup d’En Comú Podem al Parlament ja ha demanat al Govern de la Generalitat que s’impliqui i actuï davant la problemàtica de l’Habitatge. La setmana passada es posaven en marxa els ajuts per al pagament del lloguer per a famílies afectades econòmicament per la COVID-19; més de 14 milions d’euros finançats per govern de l’Estat, que la Generalitat només gestiona. Una setmana després, la mateixa Generalitat va aturar els ajuts, a l’espera de resoldre els expedients i veure si queden o no recursos econòmics. De moment, no sabem quantes famílies de Rubí han demanat els ajuts, ni la Generalitat ha posat més diners per ampliar els beneficiaris.

I mentre els ajuntament seguim posant diners de Serveis Socials, i seguim atents a les famílies que queden fora d’aquests ajuts per poder ajudar-les.

Just abans de començar el confinament, a finals de febrer, es feia pública la Crida a un pacte per l’habitatge, una iniciativa d’una desena d’entitats i col·lectius (entre els quals la Taula del Tercer Sector de Catalunya, CCOO, UGT o la PAH) que reclamen no només inversió, sinó una actuació ferma per fer complir les lleis relatives a l’habitatge a Catalunya. Una demanda que a Rubí comença a prendre forma amb la preparació del programa d’inspecció de pisos buits, que ens ha de permetre aplicar recàrrecs a l’IBI dels pisos buits o reclamar als grans tenidors que formalitzin contractes de lloguer en casos de vulnerabilitat habitacional.

Estem en molts sentit davant l’oportunitat de fer un canvi de paradigma. En un article publicat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), el passat 22 de maig, Carlos Delclós i Lorenzo Vidal apunten que “per al capital financer i els grans operadors del sector immobiliari, [la crisi] és una oportunitat tant per a moviments de compravenda a curt termini com per guanyar quota de mercat a llarg termini. Tot apunta que es sortirà d’aquesta crisi amb un mercat immobiliari més concentrat”. I és evident que els agents públics hem d’intervenir en aquest mercat amb els mateixos objectius: incrementar el parc públic d’habitatges per pal·liar l’emergència en el curt termini, i l’accés a un habitatge digne i assequible en el mig termini.

Però aquesta estratègia no funcionarà si no anem totes a l’hora. Amb recursos, objectius i voluntat coordinada. Nosaltres ja ens hi hem posat, i esperem que la Generalitat ho faci en breu.