Una altra dona assassinada a Rubí. Un altre feminicidi, a mans del seu company. Una notícia que ha de sacsejar la consciència de la ciutadania. Un altre atac contra la sobirania d’una dona, contra la seva capacitat i possibilitat de decidir i gestionar la seva vida en llibertat.

Fem arribar tota la nostra tristesa i el nostre condol cap a l’entorn de la dona assassinada. Tolerància 0 davant la violència masclista.

Un assassinat que se suma a 6 dones més assassinades a Catalunya per la seva parella, una pel seu fill, una pel seu net, així com una nena pel seu pare. 10 assassinats relacionats amb violència masclista en l’àmbit familiar.

71 en total a l’Estat Espanyol, incloent-hi 5 nenes i 4 nens, segons Feminicidio.net, plataforma que fa seguiment dels casos de violències contra les dones. Entre els anys 2010 i el 2015 han estat assassinades a Catalunya 132 dones, nenes i nens, la majoria per violència masclista en l’àmbit familiar.

Es tracta de xifres esfereïdores, que no són més que la punta de l’iceberg, la mostra més cruel i dolorosa, d’una societat que avui encara és estructuralment masclista. Una societat que, a més, normalitza la violència com a mecanisme per a resoldre conflictes i l’exerceix, en les seves formes més enconades i freqüents, des de llocs de poder, per tal de mantenir-lo (per temes ètnics, de gènere, econòmics, territorials, etc.).

Així, la llei 5/2008 «del dret de les dones a erradicar la violència masclista» defineix la violència masclista com aquella «que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones». És a dir, que la majoria de les dones assassinades enguany que acabem de recordar han mort, simplement, pel fet de ser dones, o familiars de dones i, sobretot perquè un home ha actuat, conscientment o inconscient, com si tingués el poder (o el dret) de decidir sobre la vida d’ella.

Normalment, les manifestacions més violentes d’aquests crims es produeixen després d’anys en els quals l’espiral de la violència va en augment. Anys en què les dones víctimes de violència perden cada cop més autonomia personal i autoestima.

Les dificultats econòmiques, l’alcoholisme o problemes de salut poden ser detonants d’aquesta violència, però mai en són la causa. Només algú que es creu amb el poder d’actuar sobre la vida d’una altra persona o d’un grup de persones, o que la menysté absolutament, exerceix violència sobre aquesta quan té dificultats com les esmentades.

Un altre moment de risc alt és quan les víctimes decideixen acabar amb la relació de violència. Els moments de trencament de les relacions són especialment sensibles, i és important prendre mesures de seguretat i protecció personals.

La violència, com dèiem abans, és un mecanisme que la societat sovint legitima. I és especialment menyspreable quan s’exerceix com a mecanisme de domini i control. La violència masclista té aquest objectiu. És una eina per, a través de la por i l’amenaça, mantenir la situació de discriminació i violència sobre la meitat de la població. Sous menors, sensació d’inseguretat al carrer a la nit, assetjament sexual, publicitat sexista, manca de corresponsabilitat en el treball domèstic i de cura de les criatures, etc. Només una dada: la por a l’agressió sexual és una amenaça que plana sobre les dones i limita la capacitat de moviment en certes hores, en determinats espais. Però la realitat mostra que la gran part de violacions són produïdes per coneguts, especialment de l’àmbit familiar.

Malgrat tot, no podem caure en la desesperança. Les víctimes de violència masclista són (som) també, potser sobretot, supervivents, amb capacitat per a refer les seves (nostres) vides i cercar estratègies per a poder tirar endavant, dia a dia, en situacions sovint extremes.

S’han aconseguit avenços importantíssims en la llibertat de les dones, els feminismes són ja reconeguts com a via per a una societat lliure per a totes i tots. També molts homes estan fent treball per a ser més lliures lluny dels rols i actituds que se’ls pressuposen pel fet de ser homes. Però continuar avançant per a construir, plegades, plegats, societats més justes, lliures i equitatives depèn de totes i de tots.

Per això, des de l’AUP, volem fer visible que cal avançar cap a la tolerància 0 davant la violència masclista. Perquè és la nostra responsabilitat, també dels partits polítics i, molt especialment, de les institucions públiques. Destinem-hi esforços, pressupostos, recursos, compromís.

Els nostres cossos,
les nostres vides, ens pertanyen.
Fem vides dignes i lliures de violència masclista.