Més papereres
Llegeixo que l’Ajuntament fa una prova pilot per netejar les taques que deixen els xiclets que han estat llençats al carrer i em sembla molt bé. Tenim una ciutat bruta perquè no la cuidem prou i això és molt difícil de canviar, però no impossible. Malgrat aquest fet, m’agradaria demanar a l’Ajuntament que revisi també el nombre de papereres que hi ha als carrers perquè en algunes zones i barris, les que hi ha són clarament insuficients i això no anima a fer-les servir. I si per alguna casualitat l’Ajuntament em fa cas, ja posats a demanar, m’agradaria que s’instal·lessin noves papereres i que aquestes comptessin amb un sistema especial per a les cigarretes. Una ciutat plena de burilles tampoc no és gens agradable, la veritat.
Isabel González
Persones especials
Som milions i ben diferents les persones que vivim al planeta Terra. N’hi ha per a tots els gustos. Algunes que coneixem en profunditat, d’altres només de vista o d’altres que no coneixerem mai, però d’entre tants milions, n’hi ha algunes d’especials que saben arribar a l’ànima.
Són dones i homes que apreciem i escoltem, amb els quals s’enriqueixen les converses i sense saber ben bé perquè ens fan sentir molt millors. Gairebé sempre són persones humils i carismàtiques, properes i cordials, inspiradores i familiars… com si es coneguessin de tota la vida, que a més, tenen un do de paraula especial i són un bon exemple a seguir (amb això, no vull dir pas que els hàgem d’imitar).
Persones que apareixen en les nostres vides, de vegades per casualitat o perquè les hem buscat, el perquè és el de menys; el fet és que ens reconforten, encaixen amb la nostra forma de ser, de viure i de pensar, i resulta fàcil i del tot natural trobar-los un lloc en un racó dels nostres cors. Són esperits positius, únics i irrepetibles que podem trobar en amics, familiars, coneguts i que hem de saber cuidar.
En aquesta vida hi estem durant un temps i cal saber aprofitar i viure cada instant amb persones que sumin positivitat i ens aportin experiències que valguin la pena. Per tant, intentem queixar-nos i patir menys i confiar, aprendre, gaudir i deixar-nos emportar per les sensacions, obrint el cor i compartint els nostres sentiments, projectes i experiències de vida a aquestes persones especials que ens transmeten benestar i valors.
Núria Julià Fosas
Escoles Ribas
Parlàvem fa poques setmanes de la possibilitat de fer una trobada d’antics alumnes de les Escoles Ribas, que durant el 2016 fessin els setanta anys, és a dir que haguessin nascut el 1946.
Són més de quaranta les persones que fins ara s’han apuntat, nombre més que suficient perquè el projecte tiri endavant.
Ha estat una agradable sorpresa que un munt d’antics alumnes, encara que no corresponguin cronològicament al 1946, també vulguin venir. És obvi que la convocatòria està oberta a tothom. Que no tinguin pas la sensació que ho han de demanar. N’hi ha prou en què s’apuntin al telèfon de referència (660221639). En aquells temps moltes classes agrupaven gent de diferents edats i tot i no anar a la mateixa classe, el fet de conviure un grapat d’anys a la mateixa institució feia que la majoria ens coneguéssim.
Evidentment alguna limitació hem de posar. Una ‘línia de tall’ com en diuen ara. Demanem que les persones que s’apuntin estiguin laboralment jubilades, no en el sentit de no fer cap activitat professional, sinó en el fet d’haver assolit el que s’accepta com a edat habitual de jubilació, és a dir aproximadament els seixanta-cinc anys. No ho fem per discriminar ningú sinó per intentar donar un mínim de cohesió al grup. Es tracta d’ajuntar un grup de gent amb una perspectiva història semblant.
Tots els que ara estem jubilats hem compartit les Escoles Ribas en un mateix moment i tenim nítid el record dels antics mestres. La Srta. Bou, la Terry, la Teresa Casals, la Rosa Mas, el Sr. Sánchez, el Sr. Resina o el Sr. Roig per citar-ne alguns, formen part per sempre més del nostre ideari educatiu comú.
Hi ha una altra limitació -aquesta logística- i és la cabuda del restaurant. No creiem que això arribi a ser un problema, però si ho fos, ho comunicaríem com més aviat millor. No podem concretar encara la data, perquè no depèn només de nosaltres. Serà el mes d’octubre a Can Ferran. Farem un dinar, ja que molts vénen de fora i els és més còmode desplaçar-se de dia.
Joan Mumany
Pornografía poética
Así es como califico yo el bodrio que la grosera Dolors Miquel, lo digo haciendo uso de mi libertad de expresión, y no con ánimo de ofender, excrementó o defecó por su boca al recitar una parodia del Padre Nuestro. En la misma, santificó de la manera más irreverente, soez y asquerosa, calificativos que también aplico a la susodicha Dolors Miquel -me acojo a la libertad de expresión- la vagina de una hipotética señora con poderes a la que además le pide en oración que haga “su voluntad” en el útero de las mujeres. La “poesía”, por no llamarla “caca”, que la tal señora cagó por su boca, ha ofendido mis sentimientos religiosos; y la “Libertad de Expresión” no debe ser usada para eso, y digo: que quienes utilizan la libertad de expresión para atentar contra la sensibilidad de la gente, y en este caso contra uno de los sentimientos más respetables, como es el religioso, demuestran no tener la más mínima sensibilidad por nada.
Pobre libertad de expresión que en su nombre, algunos se dedican de manera vil y cobarde a ofender a quienes saben que por sus propias convicciones, en este caso religiosas, no responderán como otros respondieron en París: atentando contra la revista Charlie Hebdo. Estoy harto de que en el uso de un derecho democrático como es el de la libertad de expresión, algunos elementos anticlericales, que es lo que son, que no laicistas, siempre carguen contra símbolos de una sola religión, como: cocinar Cristos y asaltar capillas en “bolas” al grito de “Arderéis como en el 36” o al de “La única iglesia que ilumina es la que arde”.
Y yo me pregunto, y en este caso le pregunto a la tal Dolors Miquel ¿Por qué, tan “feminista” y “progresista” ella, o mejor dicho “retroprogresista” del 1936, no parodia algunos versos del Corán para reivindicar los derechos tan pisoteados de las mujeres musulmanas?
Está claro que todos conocemos la respuesta: porque no tienen lo que hay que tener… Ponga el lector lo que sigue, en los puntos suspensivos. Advertencia: que nadie se querelle contra mí; el que tal cosa haga demostrará que es un facha. Sólo he hecho uso de mi libertad de expresión. Quede claro. ¿Vale?
Miguel Fernández Castillo