Durant el mes de març, un any més, hem tingut l’oportunitat de reflexionar sobre el paper de la dona en la societat que estem creant. De nou ens tornem a trobar recordant que el 8 de març neix d’un conjunt de lluites: no només la lluita pel sufragi femení i pel dret a ocupar càrrecs públics, sinó també la reivindicació de les dones obreres per unes condicions de treball dignes, equiparació de sous i la fi de la discriminació laboral. Dècades després seguim sortint al carrer per reclamar la fi de la desigualtat a escala transversal (en l’àmbit laboral, social, econòmic, familiar…).

En el món que ens ocupa, el de l’educació, un ambient altament feminitzat, veiem que aquestes diferències es perpetuen tot i la nostra voluntat de fer-hi front. Les dones històricament hem estat rellevades a l’espai privat (la casa, la família, el mercat…), per bé que hi ha hagut certes feines a les quals hem tingut accés: infermeres, mestres, educadores d’infants i joves vulnerables… tasques dins i fora de la llar altament relacionades amb la cura de les persones. Actualment l’accés al món laboral és, a priori, més just i per tant, les dones com els homes tenen igual accés a un ventall ampli d’oportunitats laborals, tot i això hi ha molts àmbits on hi ha un desequilibri de gènere important.

El curs 2016-2017 la carrera d’Educació Social comptava amb un 80,03% de dones amb comparació amb el 19,97% d’homes a les seves aules. La xifra és semblant en altres estudis (siguin universitaris o no) enfocats a les cures. Tot i aquesta diferència significativa, la situació canvia una mica quan enfoquem la mirada en l’àmbit laboral. Aproximadament el 65% de professionals de l’educació social en actiu són dones. Per tant, tot i que durant l’etapa formativa les educadores socials són una àmplia majoria, en l’àmbit laboral la diferència no és tanta. Això s’explica en part per la gran varietat de funcions que realitzem les professionals de l’educació social.

Mirant amb lupa la divisió de tasques veiem que, per una banda, trobem que les educadores i educadors socials som les encarregades de proporcionar una educació integral per a infants, joves, persones adultes en situació de vulnerabilitat, etc. Aquesta educació pot incloure tasques de cura i acompanyament, però també l’aprenentatge de la norma i el que en l’àmbit acadèmic s’anomena una “funció civilitzadora”, i és aquí on tornem a trobar grans diferències. En centres on es posa el focus en aquesta funció i on es requereix cert control, establiment del límit, contenció física i aprenentatge de la norma (centres de justícia juvenil, menors estrangers no acompanyats, etc.) les plantilles es formen per majoria d’homes, mentre que en centres on les tasques són més d’acompanyament i cures o centrat en infants més petits som les dones les que tenim més presència. Trobem també que a mesura que augmenta la responsabilitat en els càrrecs disminueix la presència de dones. Això crea, doncs, diferències salarials notables justificades amb plusos de perillositat i responsabilitat.

Però d’on neix la diferència? Què ens porta a les persones a triar certes professions o tasques per sobre d’altres? Naixem i creixem en societats que alimenten o corregeixen les nostres conductes durant tota la nostra vida per tal que puguem ser éssers plenament integrats a la nostra comunitat. És a dir, el que a la nostra societat s’alimenta, promou o celebra, en altres indrets del món pot ser quelcom totalment irrellevant o fins i tot censurable. Això és aplicable a la manera com percebem el que a nivell de conducta o tasques s’ha d’assignar a un home o a una dona.

Tot i que hem fet molts progressos a l’hora d’eliminar molts dels estereotips assignats al gènere, acabar amb centenars d’anys de patriarcat no és una tasca senzilla. Des d’abans de néixer se’ns omple d’expectatives i se’ns anima a complir-les i moltes d’aquestes expectatives es vertebren en el gènere.

Els agents educatius tenim una tasca pendent molt important: identificar quan estem alimentant estereotips i quan les nostres expectatives envers els infants i joves neixen del seu gènere. Agafar distància i poder detectar quan atorguem privilegis, quan censurem o alimentem conductes, quan reproduïm discursos apresos… També hem de tenir en compte quina és la realitat dels infants i joves amb qui treballem, a què estan exposats pels mitjans de comunicació i entorn proper? Quins són els models d’home i dona que veuen i reconeixen? Quan com a educadores i educadors seguim diferenciant-nos a l’hora de realitzar certes tasques, dirigir-nos a ells o reforçar actituds, com podem pretendre arribar a una paritat real?

Volem ser motor de canvi, la nostra tasca té sentit en tant que parteix de la voluntat de transformació. Plantegem-nos, doncs, si les educadores i educadors estem realment aprofitant els espais que tenim (que són molts!) per incidir en el canvi real en qüestions de manteniment de privilegis i empoderament de la dona. Quan des d’equips directius s’assignen tasques a educadors nois pel que s’espera d’ells per ser nois. Quan depenent de la feina a realitzar caiem en vells prejudicis a l’hora de contractar. Quan caiem en la trampa heteropatriarcal de creure en les parelles educatives sense revisar quin model de masculinitat estem oferint als nostres infants i joves.

Cerquem un canvi real que només pot començar a construir-se si posem el focus en nosaltres mateixes i la nostra tasca. Eduquem-nos i eduquem per fer front a les desigualtats per qüestions de gènere.