“El curt ‘Ara Crema’ ha fet que es parli una mica més dels abusos sexuals a la infància”

ENTREVISTA | NÚRIA GASCÓN BARTOMEU. Directora de fotografia

La rubinenca Núria Gascón, de 29 anys, acaba de guanyar amb el seu curt ‘Ara crema’ el premi del jurat al millor curt documental de la setena edició dels Premis Versió Original en Català (VOC). L’audiovisual, que parla dels abusos infantils, també va guanyar el premi al millor curt del Festival Confinat de Cinema Experimental i els Premis Fada de la Fundació Vicki Bernadet. En aquesta entrevista ens explica com ha estat el camí fins arribar a complir el seu somni, ser directora de fotografia.

-Quan vas començar a interessar-te per la fotografia?

-Des de petita em va interessar molt el món de la fotografia. Va ser el meu pare, que havia estat al Grup Fotogràfic El Gra, qui em va donar una càmera fotogràfica analògica i em va ensenyar. Vam muntar un laboratori al lavabo de casa i vaig començar a experimentar i a aprendre. Vaig començar a fer fotos a la gent del meu voltant, el dia a dia. Sempre he tingut clar que volia dedicar-me al món de la fotografia i em vaig concentrar per assolir aquesta meta, tot i que al principi pensava en la foto fixa.

-En quin moment t’obres també al món audiovisual?

-Vaig fer batxillerat artístic a La Massana i després vaig anar a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on vaig fer el Grau Superior d’Imatge. Allà vaig descobrir també tot el món audiovisual i el cinema… i també em va agradar molt. Tenia molt clar que volia ser directora de fotografia. Després de dos anys a l’estranger, fent algunes pràctiques i treballant per subsistir, vaig tornar. Era el moment d’ingressar a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), que és molt cara, però on pots fer pràctiques, projectes, on els professors són gent del sector, amb contactes… Jo tenia una meta i aquest era el camí.

-L’ESCAC et va obrir portes?

-A l’ESCAC hi ha molta competitivitat. Són dos anys generals i dos d’especialització. Només accedeixen 12 alumnes a cada especialitat. Has de tenir els millors projectes, un bon portfoli, treballar molt… Jo volia entrar a direcció de fotografia i finalment ho vaig aconseguir.

– ‘Animal salvatge’ va ser el projecte de final de carrera i va estar als Premis VOC i als Gaudí.

-Sí, vaig tenir sort, però també hi ha molta feina i molt d’esforç al darrere. Va ser un gran final de carrera i em va ajudar molt. Era el 2019 quan vaig acabar a l’ESCAC i el 2020 començava les pràctiques en una pel·lícula i en un rental de material de càmera. I llavors ens van confinar.

-El confinament va ser molt dur per tothom, però tu dius que va ser sanador per a tu. Per què?

-Patia com tothom sobre què passaria… a mi em preocupava el meu futur, era el meu primer any, tenia accés a fer pràctiques i, de sobte tot aturat. Va ser sanador per mi perquè vaig poder fer ‘Ara crema’, que és un curt autobiogràfic sobre els abusos en la infància. La persona que va abusar de mi era el meu padrastre i jo només tenia 12 anys. El 2008 ho vaig dir i ell va marxar. Pensava que tot estava bé, però no ho estava. Al final el vaig denunciar i va ser un procés judicial molt difícil. El 2019, quan finalment es va poder vendre la casa on aquell home havia viscut amb la mare, vaig decidir cremar el sofà. No volia que aquell sofà on havia patit la majoria dels abusos entrés a la casa nova. 

– Ho vas cremar.

– Sí. Aquí a prop. Acompanyada de la mare i dels amics més íntims, vam cremar-lo. Vaig deixar una càmera fixa i vaig gravar amb una altra. Després vaig pensar, ara sí, ja ho he fet i ja està. Però al confinament vaig decidir veure les imatges. Vaig veure que havien convocat un concurs confinat de curts experimentals i vaig pensar que podia fer-ho. Un curt experimental d’un minut per presentar a un concurs on m’obria al món i parlava dels abusos a la infància. El confinament també va ser sanador perquè vaig poder mantenir llargues converses amb el meu germà, que no havíem pogut tenir.

-Vas tenir por per exposar-te així?

-Al principi tenia molta por. El meu cercle més íntim i proper ho sabia, però hi havia molta altra gent que no. No sabia com reaccionaria la gent. A més com a víctima sempre tens por que no et creguin o de sentir-te culpable. Però no em volia victimitzar. 

Després de molts anys de teràpia i d’anys de diferents processos, el curt m’ha permès alliberar-me, que pugui parlar-ne. A més, ‘Ara crema’ ha fet que es parli una mica més dels abusos a la infància, que són més comuns del que es pensa, i això és molt important. Un infant no coneix els límits, no sap què està bé i que malament, ni tan sols tens clar què està passant. Majoritàriament, els abusadors són persones de confiança de l’entorn de l’infant i segurament amb una relació de poder sobre l’infant.

-El curt és críptic. Creus que tothom l’ha entès?

-Jo suggereixo coses i l’espectador entén el que vol. Sí que diré que hi ha una qüestió de perspectiva de gènere: les dones han estat més receptives i ho han entès perfectament mentre que els homes, no. Suposo que aquests homes no s’han sentit mai amenaçats o agredits.

-Has participat en col·loquis posteriors a les sessions dels Premis Voc per diferents indrets de Catalunya on s’ha presentat el curt.

-Sí, i algunes persones m’han agraït que hagi compartit aquest tema perquè elles no han estat capaces o en aquell moment en el qual estan encara no poden parlar. Altres agraeixen que se’n parli i que algú doni veu als abusos sexuals en la infància. És important que es parli del tema, però costa molt de parlar.

-’Animal Salvatge’ i ‘Ara crema’ t’han obert moltes portes?

-Sí, sense dubte. S’han vist per tot Catalunya i se n’ha parlat. ‘Ara crema’ ha estat guardonat aquesta setmana. Durant els dos anys després del confinament he hagut de combinar dues feines. Per una banda, de tècnica, que em permetia guanyar diners, però no em satisfeia tant perquè és més mecànic, i per una altra de directora de fotografia, on puc ser més creativa i implicar-me emocionalment, que és el que realment m’agrada, però on és difícil guanyar-te la vida, com a mínim, al principi. 

A poc a poc, i gràcies a treballs com aquests dos curts, en el sector se’m va conèixer més com a directora de fotografia i ja només em trucaven per aquesta feina. L’any passat ja vaig poder cobrar tots els projectes de directora de fotografia. Ha estat una transició natural fins que he aconseguit arribar on volia, amb molt d’esforç, però molt contenta.

-Durant aquest temps, quins projectes has realitzat?

-En molts, a vegades en cinc o sis de cop. He fet curts de ficció i curts documentals, he participat en tres llargs, he fet anuncis com el d’Alexia Putellas per Allianz, videoclips, que són projectes on pots experimentar molt i tens llibertat per fer propostes. I també foto fixa, que és on va començar tot. En foto fixa, a més de fotos del dia a dia, també he fet per promoció d’obres de teatre, foto fixa de rodatge o pels cartells del projecte… Han estat anys molt intensos on he posat la feina per davant de tot i ara intentaré guardar una mica més de temps per la vida personal.

-És un món complicat el del sector audiovisual per les dones?

-És un món salvatge, on a les dones se’ns qüestionen moltes coses quan estàs en una situació de poder perquè normalment han estat els homes els que han ocupat els càrrecs de direcció. He tingut situacions complicades amb homes ja grans que es creuen que com fins ara han tingut el poder es poden ficar a la meva feina o rebaixar-te constantment. Per això, quan com a directora de fotografia haig de decidir el meu equip intento envoltar-me de persones de confiança, principalment dones, amb les quals la comunicació és més amable. A més les noves generacions ens comuniquem d’altres maneres, no tan jeràrquiques.

– Un projecte que et faci especial il·lusió de cara al futur?

– Un projecte experimental i molt personal, fora dels ritmes de la indústria, que tirem endavant amb la meva parella, que és muntadora. Treballem amb negatius i amb imatges dels avis, nostres i unes cartes que hem trobat. Em fa molta il·lusió. 

NOTÍCIES RECENTS