Jordi Vilalta. Historiador

Al costat de l’actual carretera que porta de Rubí a Molins de Rei s’havia aixecat la masia de can Vallhonrat, documentada des de finals del segle XIII com a mas Oller i on a finals del segle XVI van arribar els Vallhonrat, establerts pel monestir de Sant Cugat del Vallès.

El fet és que l’últim propietari, Hug Texidó, la va vendre el 1963, atès que des de 1960 ja s’havia aprovat per part de l’Ajuntament de Rubí la urbanització de la zona. Dos anys després ja s’hi havia començat a fer cases i a poc a poc s’aniria formant el barri, constituït per habitatges familiars i no per bloc de pisos com en altres zones.

Encara no en disposaven i feien servir la dels pous tradicionals amb el consegüent perill de contreure el tifus. L’única solució que va proposar la Jefatura Local de Sanidad era que tiressin una gota de lleixiu cada 25 litres d’aigua als dipòsits per tal de desinfectar-la.

No obstant això, com apunta l’historiador Jaume Parras, fou un dels primers barris de la perifèria rubinenca on es varen realitzar infraestructures com ara clavegueres, voravies, asfaltat, etc. El 1971 la Delegació d’Hisenda aprovà el pressupost per a l’enllumenat públic i també el mateix any es va autoritzar un primer pla de canalització d’aigües, però va quedar aturat fins que el 1974 els veïns van haver de pagar la construcció d’un dipòsit.

Igual que va succeir a altres nous nuclis de població formats al voltant del nucli urbà de Rubí en aquells anys, es va crear una associació de propietaris, concretament el 1973, que lluitaria per implantar més millores, com per exemple la pavimentació del barri, mercès a un projecte que va aprovar la Comissió Provincial d’Urbanisme el 22 de juny de 1977.

El barri va anar creixent, però la masia seguia dempeus al costat de la fins que el 1987 va ser enderrocada amb motiu de la rectificació de la carretera de Molins de Rei. Restaren encara unes poques parets que acabaren desapareixent al cap del temps.