A finals del s. XIX es va descobrir la deu d’aigua que alimentaria la popular font del Bullidor. Venia del torrent de Can Ramoneda, al marge dret de la riera. L’aigua sortia amb tant d’ímpetu que semblava bullir, i per això li van dir ‘el Bullidor’. Es va fer una canalització sota la riera que transportà les aigües al marge esquerre, prop de la carretera actual de Terrassa, de tal manera que el 1910 es va crear la font. L’aigua que sobreeixia anava a alimentar les basses de la Seda, que proporcionaven energia a les naus de la Pelleria. També hi havia una extensa zona d’horts al voltant, que eren regats amb l’aigua del rec del Clausell.

La font es trobava en una petita, però frondosa albereda, situada actualment al passeig de la Riera, a la confluència dels carrers del Doctor Gimbernat i del Bullidor. Sembla que l’aigua tenia propietats curatives i anava bé per als dolors de fetge, ronyons i per la respiració. Primer la instal·lació de la font era molt senzilla, però uns bancs de pedra la feien més atractiva. S’hi instal·là un quiosc regentat per en Llopart (àlies ‘Sastre Vicari’), que facilitava gots als visitants per beure aigua. També organitzava balls amb un piano de maneta, al so del qual ballaven les parelles. La frescor de l’aigua i la bellesa de l’indret varen fer que fos un lloc de reunió de la gent de Rubí i del Vallès. Els rubinencs hi anaven a omplir el càntir i fer gresca, els enamorats hi passejaven, i s’hi reunien els cors claverians per Pasqua.

El 1917 Ramon Ratés va instal·lar-hi una caseta i una barra on se servien menjars. Ratés deixà la seva dona al capdavant del bar quan es va traslladar a València a dirigir el Palace Hotel, però hi retornà al cap de tres mesos. El millor client del Bullidor era el Doctor. Guardiet, mossèn de la parròquia i antagonista ideològic del maçó i anticlerical Ramon Ratés. No obstant això, el mossèn hi feia venir molta gent vinculada a l’església. Amb l’arribada del tren, el 1918, augmentaren els visitants de la font i el petit bar d’en Ratès ja era quasi un restaurant on fins i tot se servien banquets. Al Bullidor s’hi trobaven tots els sectors de la societat de Rubí i els dies de festa hi anaven els treballadors de les fàbriques o les brigades de paletes per passar-hi l’estona.

Al llarg del segle passat, diversos escriptors catalans varen fer esment de la font: Eugeni Xammar, Josep Vives o Josep Pla, que havia visitat el berenador del Bullidor i hi havia menjat la millor paella de la seva vida. Durant els anys de la postguerra, a l’estiu, la font era encara un punt de trobada dels diumenges a la tarda o festius. Des d’allí sortien curses de ciclistes i hi venien molts barcelonins a fer-hi l’arròs de la segona pasqua.

A partir del 1950 aproximadament començà la seva decadència. De fet, s’hi havia instal·lat un ambient de vandalisme. Com a exemple, sembla que les conduccions que portaven aigua a la font foren espatllades intencionadament. Finalment, el 1959, el setmanari local Rubricata anunciava el tancament de la font. El Bullidor era l’últim vestigi de les fontades del passat.

El 1962 es va intentar desviar el curs de les aigües de la riera, que feien un meandre cap a la font, però la rierada se la va endur i només va deixar la deu original. Un projecte que va sorgir de canalització de la riera pel Ministeri d’Obres Públiques volia recuperar el Bullidor reconstruint les canalitzacions. També es volia fer una piscina provisional amb aquesta aigua, però tot va quedar en el paper.

Actualment, només resta el nom del passeig del Bullidor i la memòria dels més grans.