Urbanisme casolà (o d’estar per casa): La Gestió de l’aigua i el poum

Un document, que és obligat en el planejament urbà, és l’estudi d’inundabilitat del municipi. Allà si reflexa com es comporta l’aigua en rieres i torrents en moments de màxima pluviometria, les zones on s’ha d’actuar per controlar l’aigua i on s’ha d’evitar construir. Els tècnics i experts en saben prou per poder refiar-nos-en i les lleis d’urbanisme estan pensades perquè se’ls faci cas. Fins ara hem estat acostumats a veure crescudes fortes de la riera que ens han inquietat més pel mal record que tenim que per la seva magnitud que, sent alta, no ha representat perill. Tal com van les coses, potser haurem de replantejar-ho.

L’episodi de pluges intenses del dia 30 d’abril, que va durar ben poc, ja va ensenyar què pot passar: La riera de Rubí va sortir per la televisió de plena que anava alhora que les tapes de registre d’uns quants col·lectors saltaven pels aires. Si en comptes d’una hora, n’hagués durat set o vuit, els problemes haurien començat a ser preocupants. El canvi climàtic també afecta la pluviometria i no sols adverteix amb sequeres.

Des d’un municipi què es pot fer per evitar els danys causats per pluges intenses imprevisibles?

Primer, fer cas dels tècnics que han fet els estudis i no construir en aquelles zones on es preveu que hi pot haver problemes. Fins ara se’ls ha escoltat poc i hem tingut sort.

Segon, realitzar les infraestructures necessàries que, sabem, funcionen a altres llocs. Hi ha dues formes, les àrees de laminació i els dipòsits de retenció. Les àrees de laminació consisteixen en llocs extensos laterals a les lleres i inundables que fan que la força de l’aigua minvi considerablement quan aquesta l’ocupa. Un exemple a Rubí, que els estudis diuen que funcionaria, és l’Escardívol -per desgràcia ho vàrem descobrir el 25 de setembre del 1962-. Els dipòsits de retenció són espais subterranis de gran dimensió que tenen dues funcions, laminar i retenir. A Barcelona en tenen uns quants, en total a l’àrea metropolitana n’hi ha catorze i se’n preveuen més.

Tercer, recuperar la permeabilitat del sol. Aquí s’ha d’actuar des de la mida petita. Potser la solució més clara seria la de redactar les normes necessàries que obliguin a prohibir asfaltar les zones verdes (plenes d’aparcaments), que instin que bona part de zones lliures de patis i parcel·les privades  no es pavimentin, que molts dels kilòmetres de carrers (prop de tres-cents) tinguin espais enjardinats, i que es deixin d’utilitzar materials impermeables per posar en àrees lliures i escocells.

Tant és com es financin els projectes, sigui amb fons europeus, de l’estat, de la Generalitat, del municipi o de l’empresa privada de l’aigua, és imprescindible fer-ne  les previsions necessàries. El futur POUM ha de dir on s’han de fer les infraestructures i ha de contenir les normatives a què fèiem referència. Esperem que, o en els processos de participació del mateix o en el moment de redacció, algú se’n recordi.

NOTÍCIES RECENTS