La sentència del Tribunal Constitucional anul·lant diversos apartats de l’article de la Llei d’Hisendes Locals, comportava a la pràctica la impossibilitat de continuar liquidant l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, allò que coneixem com a plusvàlua.

La sentència ho argumentava pel fet que s’emprava un mètode objectiu de determinació de la base imposable que pressuposava que sempre es produïa un increment de valor dels terrenys, només pel simple pas dels anys, sense considerar si realment s’havia produït l’increment ni la quantia real d’aquest. Per tant, el que posava en qüestió novament no era l’impost com a tal, sinó el mètode de càlcul utilitzat per a determinar la base imposable.

La responsabilitat del perquè s’ha arribat a aquesta situació és exclusivament de l’Estat en la mesura que no ha tingut la voluntat o la capacitat de fer la reforma d’aquest impost que el mateix TC instava a fer. I calia fer-ho amb rapidesa per a evitar situacions d’injustícia tributària, com era el cas dels supòsits en què es liquidava l’impost sense existir un increment real de valor dels terrenys.

La Diputació Foral de Guipúscoa, que disposa de Llei d’Hisendes locals pròpia, sustentada en el règim foral, va reformar el mètode de càlcul de l’impost en tan sols dos mesos, mentre que el govern de l’Estat ha trigat 4 anys i mig.

Catalunya no disposa de llei d’hisendes pròpia, es regula per la mateixa llei que les comunitats de règim comú, i, per tant, el nostre Parlament no ha pogut resoldre aquesta situació per ell mateix.

Aquesta és la diferència: mentre Guipúscoa disposa d’eines fiscals d’estat, Catalunya està sotmesa al règim comú que la lliga de peus i mans a l’hora de solucionar els problemes dels catalans i catalanes.

Tot i que és un impost potestatiu, la gran majoria d’ajuntaments el tenen incorporat i forma part del model de finançament local, essent una part molt important de la suficiència financera per a atendre les competències municipals.

Les estimacions que s’han fet amb la nova fórmula de càlcul, recollida en el RDL 26/2021, apunten a una pèrdua d’ingressos al voltant del 30% i no preveu cap mecanisme de compensació, tal com li exigeix la mateixa sentència del TC, per a garantir el principi de suficiència financera de les entitats locals, recollit a l’article 142 de la Constitució. En el cas de Rubí, els ingressos per aquest impost representen més del 12% del total de la recaptació d’impostos. Això podria representar deixar d’ingressar més d’un milió d’euros cada any per aquest concepte.

Tot i que la mateixa sentència del TC estableix que no seran susceptibles de ser revisades les liquidacions que tinguin caràcter ferm, no està gens clar què passaria si algun ciutadà porta el cas als tribunals europeus. Si aquests tribunals donessin la raó al ciutadà, el perjudici per a les arques municipals seria incalculable.

Des d’ERC hem demanat al govern de l’Estat que s’articulin diferents mecanismes de compensació: un d’ells de manera extraordinària per pal·liar la pèrdua d’ingressos de l’exercici del 2021, i l’altre de manera permanent per la pèrdua d’ingressos que comportarà la reforma de l’impost, en compliment del principi de suficiència financera.