Urbanisme casolà (o d’estar per casa): La nova llei d’habitatge

El 24 de maig d’enguany s’aprovava al Congreso de los Diputados la nova llei d’habitatge. El govern més “progressista” dels darrers temps aprovava una eina per acabar per sempre amb el problema de l’habitatge. Un cop llegida, veus que això d’acabar és un eufemisme i que per sempre, ni olorar-ho. És un pegat més que no deixa contents ni a uns, els promotors-constructors, ni altres, els que no disposen d’habitatge. Les lleis tèbies, aquesta n’és un exemple, són el producte de no tenir un projecte clar per part dels partits que les promulguen. Aquesta vegada es limita a “intervenir” en el preu del lloguer. Hi ha països que han regulat amb cert èxit aquest paràmetre, però parteixen d’una base més sòlida; mentre nosaltres tenim un 15% d’habitatge de lloguer a Alemanya en tenen un 50% i a Europa la mitjana és d’un 30%. Es poden permetre una mesura d’aquesta mena.

Els partits que han promogut la nova llei i els que l’han votat, han oblidat que mentre l’habitatge social formi part del circuit de l’economia de mercat, sotmesa a normes especulatives, mai complirà amb l’objectiu pretès i actuar només en el preu de lloguer és insuficient.

Aquests partits han assistit a massa reunions per omplir agenda i escoltar els grans poders econòmics, els que en el seu compte d’explotació cerquen guanys del 30% i quan se’ls explica que amb un 6% ja n’haurien de tenir prou, es queixen més que un sac de gemecs, quan són dels que més se’ls escolta. Ara, amb la regulació dels preus, ja amenacen que no faran habitatges de lloguer perquè els números no els hi surten i potser els seus membres del consell de direcció no podran gaudir del iot de darrer model.

El nivell de desconeixement és alt. No cal ni mencionar el comentari d’alguna política d’alt nivell, on deia que avui no es pateix per l’habitatge. Per acabar-ho d’arreglar, cal fer esment del desgavell generat quan aquest dimarts passat (27 de juny) no s’han prorrogat les mesures anticrisi que afectaven els lloguers i que permetran que els que es renovin a partir del juliol es puguin apujar sense límit perquè encara no es pot aplicar la regulació de preus. I perquè no es pot aplicar? Doncs perquè el govern de Madrid (retorn al centralisme autèntic) és qui ha d’aprovar el llistat de les poblacions, proposades per les autonomies, que podran acollir-se a la nova llei i li cal un termini de vint dies per atendre possibles al·legacions. Com és que ningú s’ha queixat del segrest de les competències en matèria d’habitatge? I per què no hi ha hagut cap gest en contra del desori provocat?

L’habitatge s’ha deixat en mans de la iniciativa privada hereva d’aquella que, abans de la “transició”, feia, i continua fent, els seus negocis en el món immobiliari. Molt lògic si els manaires, que han aparegut posteriorment, els han deixat o, fins i tot, els han tingut com a únic interlocutor a l’hora de redactar lleis.

Recordeu els polítics retirats que formen part dels consells d’administració de tantes companyies de serveis? Les immobiliàries també en tenen. A la llotja del Bernabeu es veu ben clar i, el més fotut, ni se n’amaguen. A Catalunya també hi han estat i encara hi són, però de forma més dissimulada.

Recordar la història sempre és bo, ens dona visions del que ha passat i per què. Tant en èpoques de dictadura com progressistes sempre s’han desenvolupat lleis per fer que no hi hagués ningú sense habitatge. La dictadura feia habitatges socials per tal que el poble no se’ls revoltés i, alhora, guanyava adeptes; un cop havien passat trenta anys aquell habitatge protegit, podia passar al mercat normal, sense cap mena de gravamen i oblidant que havia obtingut subvencions de l’administració que potser s’haurien de tornar (això encara subsisteix).

Els progressistes tiraven pel dret i fins i tot posaven en dubte el dret de propietat, un exemple en va ser el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de 1937, defensat pels arquitectes del GATPAC, entre ells en Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé i que obligava a municipalitzar tots els habitatges que no fossin de primera residència. Avui els dos sistemes serien rebutjats, però el segon més que el primer, el dret a la propietat, sobretot dels grans, ni es toca, no fos cas que els poders econòmics es revoltessin.

Advocar pel mètode de l’any 1937 no resulta aconsellable, el món ha canviat molt i en aquell moment allò només va ser un experiment de vint mesos i amb una guerra que ho capgirava tot. Ara bé, les reflexions que van fer els seus precursors -el desaparegut Oriol Bohigas les recordava en les seves conferències- sí que són vigents. Ningú s’atreveix a mencionar-les, serien motiu d’un altre article.

Al nostre país tenim un 2,5% d’habitatge social quan a la resta d’Europa estan entre un 20% i un 30%. És aquí on cal incidir. Si es té clar l’objectiu, segur que es troben les fórmules per arribar-hi i sense grans invents.

NOTÍCIES RECENTS