El Hamid s’ha quedat sense feina per culpa de la pandèmia i ha de viure en una barraca.

La crisi sanitària del coronavirus amaga al seu darrere una altra cara molt més fosca i invisible: la pobresa. Més enllà de la xifra de persones contagiades i de les persones que han mort per pandèmia, la covid-19 té altres conseqüències tràgiques: ha abocat a persones a la pobresa per la falta d’oportunitats laborals.

Aquest és el cas del Hamid, arribat fa 27 anys de Tetuan i que durant tots aquests temps ha estat treballant en diferents àmbits. Assegura que ha recorregut Espanya de dalt a baix, entre altres feines, ha fet de pintor i de jardiner i acumula una experiència de 12 anys com a cuiner. Sempre s’ha mogut per motius laborals i feina mai li ha faltat. Fa més d’un any va marxar un temps a França on va treballar durant un temps com a temporer a la fruita, després va fer de pintor perquè estava més ben pagat i d’allà va anar al seu país, on va quedar atrapat fins a l’estiu. “Vaig decidir anar a veure la família al Marroc i allà va començar la pandèmia de coronavirus i no vaig poder tornar a Espanya fins a l’agost”. Quan va arribar a l’estiu, després de poder renovar els documents, no va trobar feina i va acabar vivint en una barraca de Rubí, que és d’un company seu: “Jo no m’hagués pensat mai que anava a acabar en aquesta situació, de fet la meva família no sap que estic així”.

“Jo no m’hagués pensat mai que anava a acabar en aquesta situació, de fet la meva família no sap que estic així”

Hamid

El Hamid es passa els dies a la barraca, un espai minúscul dividit en tres estances: una petita sala d’estar amb un fogonet, una peça adossada amb dos llits on hi dormen ell i el seu company i un lavabo. A fora hi ha més espai, amb un porxo cobert per poder estar a l’aire lliure. Diu que menja un cop al dia i la seva dieta consisteix bàsicament en arròs, llegums i diferents conserves. Fa uns dies va menjar un peix que portava tres dies caducat. A vegades va a dinar a una barraca amb altres persones que estan per la zona, allà també hi pren tot sovint el te.

L’Associació d’Ajuda i Solidaritat Veïnal (ASAV) l’ajuda com pot, a ell i altres persones que estan vivint en barraques. Perquè el Hamid no és l’únic que viu allà: “Aquí hi ha més gent que hi viu, altres tenen aquí horts i animals i algunes altres persones viuen aquí mentre tenen la casa llogada per tenir més ingressos”. La convivència, assegura, és bona i no hi ha problemes: “Aquí hi ha espanyols, gitanos, marroquins i tots ens portem bé, ens ajudem i és un lloc molt segur”.

Serveis Socials li ha ofert al Hamid allotjament i també una plaça en el menjador social, però ho ha rebutjat: “No vull caritat ni ajuda, el que vull és guanyar-me la vida: treballar”. També explica que es perd amb “tota la burocràcia” que s’ha de fer per rebre les ajudes i no vol ocupar una casa: “Jo no soc així, no m’agrada entrar per la força a una casa que no és la meva, m’és igual si és d’un banc o d’una persona, jo no soc així”.

Davant d’aquesta situació, el Hamid, que tot i les circumstàncies no ha perdut el somriure, ja ha decidit que el seu nou destí serà França: “Allà hi ha feina”. Però mentre no obrin la frontera, s’haurà de quedar a Rubí, a la barraca, mentre imagina un futur millor, lluny de la pobresa: “A ningú li agrada estar en aquesta situació, jo només vull una casa, un cotxe i una feina com té el 90% de la gent”.