Yolanda Ferrer Polo. Regidora d’Igualtat

Fins no fa gaires anys es considerava que l’urbanisme era una disciplina neutre de gènere. Com en tantes altres disciplines científiques, es creia que la definició, la planificació i l’ordenació de l’espai públic no tenia a veure amb el gènere. Aquesta creença és una altra de les constatacions que les feministes de la dècada dels anys 70 van qüestionar, primer, i desmuntar, després. 

Les desigualtats entre dones i homes no són mai una conseqüència natural de les nostres diferències biològiques, sinó que són fruit d’una realitat que ha estat socialment construïda i imposada: el gènere. I és el gènere el que condiciona la divisió entre família i treball o entre l’esfera pública i l’esfera privada de la societat.  Així, també són els homes els que han definit l’espai públic mentre que a les dones se’ns ha relegat a definir, amb sort, l’espai privat. L’Iria Marañon Goyeneche ho va explicar molt bé a les passades Jornades Feministes de Rubí fent servir el pati de qualsevol escola com a metàfora de l’espai públic: ells ocupen la centralitat del pati amb una activitat física esportiva, que sovint implica un cert grau de violència, el futbol; elles, en canvi, ocupen la perifèria de l’espai  fent activitats que, sovint, tenen a veure amb la conversa. 

El patriarcat ens situa sempre a l’espai privat, ens responsabilitza de les cures, de l’atenció als infants i a les persones grans i ens converteix en expertes per obligació de l’esfera domèstica de la vida. Però ja fa uns anys que les dones hem començat a reivindicar l’espai que ens correspon i exigim que se’ns incorpori en totes i cadascuna de les àrees que formen part de la construcció de la societat. 

Una ciutat feminista posa la vida de les persones al centre de les decisions urbanes i inclou en aquestes decisions les diferents realitats de la ciutadania: l’edat, la diversitat funcional, l’origen, el sexe… per aconseguir espais que donin resposta a les necessitats de totes i cadascuna de les persones que hi viuen.  La mirada feminista de l’urbanisme preveu espais de relació intergeneracionals i interculturals, facilita que les persones amb diversitat funcional puguin moure’s per la ciutat; que les persones grans tinguin accés als serveis bàsics, que les famílies trobin espais de relació i les persones joves tinguin espais d’oci i de lleure.