Llibertat de circular amb cotxe per on ens plagui?

Urbanisme casolà (o d’estar per casa):

Per Josep Milà
Arquitecte, dibuixant i escriptor a estones, rubinenc

19 de setembre de 2024 9:57

Sentim sovint, per part del “cotxistes”, que qualsevol restricció a la circulació motoritzada és un atemptat contra els seus drets, que és una pèrdua de llibertat. Reivindiquen que mereixen anar enfilats sobre els seus vehicles de dos mil quilos (ben escarxofats en els seus seients) de la porta de casa fins a la porta de la feina o a l’entrada de l’escola dels fills. És una mentalitat lògica en una mal entesa societat del benestar i que li cal reflexió abans de deixar anar la cavalleria, tant en un sentit com en un altre.

Hi ha dues circumstàncies, entre d’altres, que justifiquen l’ús del cotxe: una, l’ideal de tipus de vida provinent de l’altra costat de l’atlàntic (veiem en les pel·lícules de Hollywood famílies que van en cotxe a tot arreu) que ens atrau i imitem; l’altra, la necessitat. Necessitat molt comprensible pels ciutadans que, si no fos pel cotxe, no podrien arribar a la feina o dur la canalla a l’escola sense fer-los llevar a les cinc de la matinada.

Es barregen, doncs, dues visions a l’hora d’afrontar qualsevol restricció als carrers motoritzats: la dels que ho veuen com un dret, quan en realitat és un privilegi i la dels que no els queda més remei que usar el cotxe sense cap altra alternativa. És a aquests segons a qui s’ha d’escoltar a l’hora de restringir l’ús del vehicle privat. Als dels privilegis no els cal (el privilegi s’ha conquerit de forma perversa i injusta. Recordem que els automòbils ocupen un 70% de l’espai públic i només l’usen un 30% dels ciutadans).

A moltes ciutats del món (Amèrica inclosa), amb governs madurs (saben a qui volen atendre), han començat a redissenyar les ciutats i els seus carrers per tal que s’hi pugui exercir la veritable llibertat d’ús, la que tenen els infants per poder-hi jugar sense por, la que tenen els avis per passejar al ritme del caminador, la que tenen els veïns per trobar-s’hi i fer petar la xerrada sense respirar fum. Alhora han començat a relegar els cotxes cap a les vies pensades per la circulació motoritzada (que hi han de ser) i, atenció, també han refet el nivell de serveis de transport públic (tramvies, microbusos, transport a demanda…). Alhora han creat aparcaments perifèrics gratuïts per a qui (ja molts menys) ho necessita de debò.

En una època en què massa qüestions es classifiquen de forma simplista (jo mateix ho he fet utilitzant el terme “cotxiste”) i tota discussió passa per discrepàncies extremes plenes de qualificatius poc argumentats, es fa necessari que el disseny d’una ciutat recuperi paràmetres oblidats (salut, clima, socialització, cultura…) i incorpori la veu dels ciutadans normals, els que utilitzarien més el bus o la bicicleta o anirien a peu si tinguessin la ciutat dissenyada adequadament. Cal, però, que qui l’administra vulgui anar cap a aquest camí. Les mitges tintes, les indecisions o els girs en les idees (en definitiva, no ser rigorosos en una línia), porten a tenir descontents a uns i a altres. Llavors, molt freqüentment, la deliberació queda en una simple disputa partidista que la buida de contingut.

NOTÍCIES RECENTS