“El privilegi dels espeleòlegs d’arribar a llocs únics també implica la gran responsabilitat de compartir els coneixements que n’extraiem”

ENTREVISTA | NATÀLIA MORATA. Espeleòloga

Quan va fer els 18 anys i els seus pares li van permetre fer el Curs d’Iniciació a l’espeleologia del Grup d’Espeleologia de Rubí, que formava part del Centre Excursionista, la Natàlia assegura que es va enamorar a primera vista. Trenta anys després, l’espeleologia continua sent la seva vida. Vicepresidenta de l’associació francesa Centre Terre, presidenta de l’entitat xilena Asociación Espeleológica de Patagonia i co-coordinadora de les expedicions de Centre Terre a la Patagònia des de 2014, la Natàlia ens apropa una mica a l’espeleologia i en explica com ha estat la seva darrera expedició. Enguany, a més, ha estat reconeguda a la Nit de l’Esport amb un Premi Rubeo d’Or pels seus èxits.

– L’espeleologia és una ciència, una disciplina esportiva, totes dues coses?

– Totes dues coses i més. L’activitat en si té un marcat component físic, mental i tècnic, sobretot l’espeleologia d’exploració, que per mi és la més apassionant. El component tècnic no només és saber pujar i baixar per la corda, sinó també saber interpretar el paisatge subterrani, per poder instal·lar la corda i avançar en seguretat. En llocs aïllats, com la Patagònia, per exemple, l’aspecte tècnic bàsic també ha d’incloure coneixements amplis de rescat subterrani.
Però un cop en plena exploració, l’activitat es converteix en una mena de descoberta geogràfica d’un entorn, el subterrani, que no pot ser estudiat si no és gràcies a la incursió humana. Aquest privilegi que tenim els espeleòlegs de poder arribar a llocs únics també comporta la gran responsabilitat de compartir els coneixements que n’extraiem. D’entrada, fent el mapa de la cova i sabent identificar si el que anem trobant és nou i excepcional. I aquí és on la ciència pot convertir-se en el complement ideal per entendre la cavitat, poder seguir explorant-la responsablement i, si s’escau, impulsar les mesures adients per la protecció del medi subterrani.

– O sigui que esport i ciència van plegats?

– Sí, en especial, el càrstic. Es tracta d’un entorn força desconegut que és, però, un veritable laboratori natural d’un valor excepcional per conèixer molts dels processos que es van donar al nostre planeta en el passat. Aquest és el cas de l’arxipèlag Madre de Dios, a la regió de Magallanes i l’Antàrtica xilena. Haver pogut argumentar el valor excepcional d’aquest indret, amb dades científiques contrastades, és el que ha permès que l’arxipèlag Madre de Dios sigui un territori protegit i que es postuli com a Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO.

– Com vas contactar amb el Centre Terre?

– Abans d’arribar a Xile jo ja havia llegit sobre les expedicions a Madre de Dios. Ells portaven explorant el carst de les illes de l’arxipèlag de la Patagònia des de mitjans dels 90. Els informes eren fascinants; una barreja d’aventura humana, descobertes apassionants de tota mena, un paisatge al·lucinant i, tot això, fent espele! Em va enamorar la seva forma de comunicar, els reportatges fotogràfics, documentals, i sobretot, el seu projecte educatiu a les escoles de França. Ja a Xile vaig contactar amb ells. Corria l’any 2010 i Centre Terre acabava d’anunciar que Última Patagonia 2010 havia estat la seva darrera expedició… Per sort van canviar d’opinió… i és que la Patagònia “enganxa”.

– Com va sorgir la possibilitat de participar en les expedicions?

– El 2013 van decidir que volien tornar a l’illa Diego de Almagro, la primera illa de la Patagònia explorada per Centre Terre el 95 i 97. Em van preguntar si volia participar i no m’ho vaig pensar dos cops… I ja en van quatre, d’expedicions! L’organització d’una expedició és una feinada enorme, ja que devem anticipar el funcionament d’unes 50 persones durant dos mesos en plena autonomia, en un entorn marítim i complement aïllat del continent. A més, hem de trobar el finançament per les expedicions.

– Com és el dia a dia en una expedició?

– Les expedicions sempre són en gener-febrer, és a dir, en ple estiu austral, perquè els dies són més llargs i no precisament perquè faci bon temps. En aquest punt del paral·lel 50º sud cauen uns 10 metres de pluja l’any i bufen vents que poden arribar fàcilment als 100-120 km/h. Per tant, el dia a dia en una expedició està constantment determinada per unes condicions meteorològiques adverses. Al principi de l’expedició establim el campament base i, des d’aquest punt, munten campaments avançats en diferents punts escollits prèviament en funció del potencial espeleològic observat en fotos de satèl·lit. Durant l’expedició, els diferents grups van passant pels campaments avançats i van ampliant la zona estudiada.

– Quants dies podeu passar en un campament avançat?

– Uns dos o tres dies, que és el temps que normalment es triga fins a tenir-ho tot completament xop. El retorn a la base serveix per assecar el material, passar a net les topografies, seleccionar i guardar les fotografies, omplir el quadern de bitàcola i comentar amb la resta de companys els avançaments en altres zones. Sempre que el temps ho permet mínimament, tornem a sortir. Al campament base, tots fem totes les tasques: endreçar, cuinar, rentar plats, bricolatge, etc.

– El treball en equip és molt important.

– És essencial. Sense la força de l’equip, les expedicions Última Patagònia no serien possibles. De base, tots som espeleòlegs, però cadascú aporta competències específiques i complementàries, sense protagonismes ni excentricismes, el que fa la nostra força. Tan valuós és l’expert en carst o paleoclima com l’electricista, el fuster o el metge. M’atreviria a dir que el funcionament d’equip és una de les característiques pròpies de l’activitat espeleològica i, sortosament, el que l’allunya del culte a l’ego.

– Quins són els perills què et pots trobar i com es prepara el grup per fer-los front?

Hem de preveure el màxim de situacions possibles, perquè és un lloc remot, en condicions geogràfiques i climàtiques extremes i en plena autonomia. Estem en una illa deserta, a més d’un dia de navegació de l’hospital o del supermercat més proper. És a dir, hem de pensar en menjar, equip tècnic, científic, d’exploració, de reparació, de navegació i un llarg etcètera. No hi ha lloc per a la improvisació. I part d’aquesta preparació és ser conscients que no hem d’empènyer els límits de l’exploració més enllà d’allò que nosaltres siguem capaços de gestionar autònomament.

Un dels riscos principals de les cavitats de Patagònia és l’augment sobtat del nivell de l’aigua, especialment perillós, per exemple, en les exploracions subaquàtiques. Per això és molt important tenir un coneixement ampli del medi subterrani i saber interpretar els indicis. Una retirada a temps sempre és una victòria.

– Com ha anat la darrera expedició ‘Última Patagonia 2023’?

– Ara fa un mes i mig que l’últim equip va tornar a França. Hem posat fi a dos mesos d’una campanya que ha estat especialment complicada des del punt de vista meteorològic (ha plogut moltíssim) i logístic. Tot i això, hem aconseguit valuoses dades científiques en diferents àmbits d’investigació, que publicarem en el nostre informe d’expedició. El documental d’aquesta expedició s’emetrà a la tardor en el canal franco-alemany ARTE. Quant a descobertes, hem tornat a trobar coves amb restes arqueològiques (aquesta zona va estar habitada pel poble Kawésqar), un gran nombre de formacions de superfície úniques, com els xampinyons i cometes de roca (un dels aspectes principals de l’expedient UNESCO), i hem començat a identificar un sistema subterrani de gran potencial. En gel, hem aconseguit explorar diferents molins de més de 60 m de profunditat, el que ens permet entendre millor les dinàmiques que van propiciar la formació de nombroses cavitats de Madre de Dios en l’època en que aquesta zona va estar coberta pel gel (fa uns 20 mil anys)

– També participes en altres activitats per difondre l’espeleologia a Xile.

– Amb el suport de Centre Terre, vaig crear l’Asociación Espeleológica de Patagonia a Xile, que té com a objectiu principal promoure una pràctica segura de l’espeleologia. Durant l’any organitzo uns cursets destinats a ensenyar les tècniques bàsiques de progressió per corda tant per a adults com per a nens. Per respecte i en senyal d’agraïment, el mínim que podíem fer era compartir amb els nens que viuen més a prop de l’arxipèlag Madre de Dios què és el que a nosaltres tant ens fascina del seu territori. És així com el 2019 vam iniciar l’activitat “Cuerdas y Más” amb l’escola i el parvulari d’una petita vil·la anomenada Puerto Edén, l’únic lloc habitat dels canals de la Patagònia xilena. Poder acostar aquestes noves generacions al seu territori i a la seva història fent servir l’espeleologia és una de les activitats més gratificants que he pogut fer. A més, sobretot a les nenes, crec que els obre noves perspectives en entorns socials on el paper de la dona encara està molt lligat a una visió molt clàssica de la família.

– On es pot trobar més informació de les expedicions?

– A les nostres webs i xarxes socials. A més, si us interessa la nostra feina a Patagònia i voleu col·laborar amb les nostres expedicions, que són autofinançades, podeu comprar el nostre darrer llibre “Karst Patagonia” (2022).

NOTÍCIES RECENTS