Elena Montesinos Pujante. Regidora de Ciutadania, Cooperació Internacional, Transparència i Participació i Memòria Històrica de Rubí

La memòria és una funció cognitiva complexa i, és per això que, poden parlar de diferents tipus de memòries: la sensorial, de curt o de llarg termini. És clau en els processos d’aprenentatge o la pressa de decisions i molt important per a la supervivència de qualsevol animal.

Diuen que l’ésser humà és una de les espècies amb una major capacitat de memòria, però també és capaç de posar en marxa diferents mecanismes psicològics per tal de soterrar aquelles experiències que hagin estat traumàtiques. Amb el record dels capítols més colpidors de la nostra història compartida pot succeir quelcom semblant. A vegades, es silencien determinats fets, es trivialitzen situacions, s’invisibilitza a certs col·lectius o s’ignora, de manera més o menys intencionada, les històries de vida de qui ho va patir en primera persona.

Quan parlem de la Memòria Democràtica, parlem d’aquella memòria col·lectiva que fa referència als episodis més foscos dels darrers 100 anys, on milions de persones van ser assassinades, torturades, represaliades, coaccionades i desposseïdes de bens materials i immaterials. És fonamental entendre que aquest tipus de memòria també és clau per l’aprenentatge que fem com a societat, i per a la pressa de decisions futures i, que té a veure amb la supervivència de les actuals estructures d’uns governs democràtics, on han de garantir-se l’acompliment dels Drets fonamentals, i també, en darrera instància, amb la pròpia supervivència dels éssers humans.

“En la mesura que, veritablement, pugui arribar a superar-se el passat, aquesta superació consistirà en narrar el que va succeir”. (Hannah Arentd)

El ressorgiment de discursos de l’odi, les manifestacions explícites de prejudicis i les discriminacions que en molts casos se’n deriven, posen de manifest la vigència dels principals perills exposats als relats de la memòria democràtica i són també la prova de la atemporalitat dels aprenentatges que se’n desprenen.

La recuperació memòria democràtica ens ha de servir per aprendre i també per prendre aquelles decisions que ens ajudin a no repetir els errors del passat. A més, ens aporta les referències necessàries per reflexionar, autoavaluar-nos, l’oportunitat de tenir més empatia, de ser més respectuoses, de posar en valor la diversitat i de viure amb més generositat.

La Nova Llei de la Memòria Històrica i Democràtica ha de garantir que s’investiguin les causes col·lectives que es puguin presentar, ha de proveir els mecanismes necessaris per reparar les víctimes, ha de reconèixer les persones que van patir de manera directe o indirecte les conseqüències de la repressió feixista, a l’hora que, ha de desposseir dels seus privilegis i ha de condemnar a aquelles que vam cometre delictes de lesa humanitat, ha de visibilitzar les experiències que han quedat als marges de la història i ha de promoure accions educatives, de divulgació i de sensibilització.

Els ens locals com administracions més properes a la ciutadania tenim l’oportunitat de posar al seu abast uns coneixements sobre el nostre passat que d’altra manera quedarien limitats als àmbits acadèmics. Podem crear espais on compartir el llegat de les persones que van defensar amb la seva vida valors com la llibertat i la justícia social.

És fonamental arribar a les generacions més joves i, donat que les experiències i les situacions que ens marquen són les que perduren en els nostres records perquè estan estretament relacionades amb les emocions més intenses, no podem limitar-nos a explicar la història al jovent a través dels llibres de text, ni a les conferències i els museus sinó que l’hem de posar també als carrers, l’hem de posar als nostres relats quotidians, l’hem de posar en l’art i l’hem de transmetre des de les emocions.

Cal aprofitar la proximitat que ens ofereix la política local, la relació amb els veïns i les veïnes, per a recollir tots els testimonis i donar veu a les persones anònimes que ens poden emocionar i amb qui ens podem identificar. I cal fer-ho amb perspectiva de gènere perquè tal i com va dir Virginia Woolf: “Durant gran part de la història, ‘anònim’ va ser una dona”. Els testimonis de les dones posen sobre el taulell relats on trobem similituds amb els de les dones que van patir la guerra dels Balcans o la de Ruanda. Ens parlen de centres de reclusió i adoctrinament, com per exemple el Patronato de Protección a la mujer (franquista), de la imposició de salvatges sistemes de control de la reproducció que es van produir als diferents camps d’extermini nazis, o del sotmetiment i l’objectivització de la dona per a la satisfacció de l’home, en el cas del prostíbul d’Auswitch.

Si volem una societat on prevalgui la inalienabilitat de la dignitat de totes les persones i on arreli la cultura de la no violència, hem de promoure espais de reflexió, d’intercanvi i de participació. Amb el convenciment que invertir en recuperar la memòria democràtica, és invertir en una eina de transformació social. 

Treballem per assolir uns pobles lliures d’autoritarismes i feixismes!