Qui perd els orígens…

Urbanisme casolà (o d’estar per casa):

En Raimon cantava el 1975 la cançó Venim d’un silenci, on denunciava el temps fosc i d’oblit que el franquisme havia sotmès a tota expressió cultural que no fos l’oficial. A Catalunya, especialment, la cultura havia estat reprimida de totes les formes possibles. Havia estat sotmesa a un silenci molt llarg. Només les sardanes (element folklòric-regional) estaven permeses. Aquells temps de silenci van minvar amb la mort del dictador, però havien calat molt fort, a les noves generacions se’ns va haver d’explicar els temps passats per poder enllaçar-los amb l’actualitat d’aquell moment per recuperar una memòria i una identitat que s’havia perdut.

La gent gran va poder explicar als més joves que Rubí, abans de la guerra, amb més cinc mil habitants, tenia més equipaments socioculturals que cap altra ciutat de la seva mida, el Centre Democràtic (enderrocat), l’Associació Joventut Nacionalista (ara, Casal Parroquial), la Cambra Agrària (ara, Casino), el Casal Popular (ara, Escola Montserrat) o el Teatre-cine Domènech (enderrocat). Els grans ens van explicar que teníem una Cooperativa de Consum exemplar, que el Sindicat General de Treballadors (CGT) tenia local cultural propi, que teníem dos centres de culte, el catòlic i el protestant amb sengles edificis emblemàtics (Sant Pere i Església Protestant C. Colon), que a les escoles Ribas -d’arquitectura modernista- també assistien els nois i noies de Sant Cugat, que s’havien iniciat les obres per les noves Escoles Nacionals (ara Maristes), que totes les entitats tenien biblioteca, que teníem un Celler Cooperatiu del Cèsar Martinell, que hi havia prou indústria tèxtil per donar feina al 55% de la població i que disposava de desenes de cases modernistes (la major part enderrocades) dignes de qualsevol ciutat d’estiueig. No cal fer esment de l’activitat cultural que es generava tenint en compte la gran quantitat de socis de cada entitat.

Recentment, l’equip de govern rubinenc ha portat a aprovació el Pla d’Acció i Innovació Cultural. Parla d’un Rubí rural de pagesos (fotos de la pàgina 9) que passa a industrial de cop. Sembla com si en la seva càpsula històrica es retorni a aquell silenci. Cap menció a aquella història que era la natural del nostre poble, truncada per una guerra. Es troba a faltar un enllaç, una referència a aquell passat. A aquell passat i als altres que van seguir fins al dia d’avui, el de les accions que es van fer durant el franquisme, on era una heroïcitat segons què -molts dels activistes van haver de passar per Via Laietana-, o el passat més recent, quan ens va semblar que el temps de silenci s’havia acabat. Va ser un moment dolç perquè anàvem tots a una, prescindint de les diferències partidistes. Moment d’explosió cultural, de sortir al carrer i, el més important, de tornar el català on li pertocava. Tothom, sobretot els nouvinguts (Rubí ciutat d’acollida), volien aprendre’l.

Un servidor, emigrant, però de la mateixa Catalunya (oblidats en el pla), tot i ser la meva llengua, també vaig començar a aprendre a llegir-lo i a escriure’l. Els sindicats el tenien com una eina principal, anar contra la seva prohibició era un dels símbols de la seva lluita. Va ser un moment en què es va recuperar l’entroncament amb aquell Rubí Cultural i patrimonial (no rural) del passat que molts joves no coneixíem. Era l’inici de la recuperació de la identitat perduda. El somni de la fi del llarg silenci.

Sembla, però, que el somni s’està esvaint. A part del gran oblit dels passats històrics, el document tampoc fa cap referència al Pla d’Equipaments. Hi ha més omissions destacables: el Grup Fotogràfic el Gra, els geganters, les colles de diables, el CRAC… S’intueix (confirmat en el ple municipal) que el museu reivindicat pel Grup de Col·laboradors no serà possible i ni es menciona la possibilitat de recuperar arxius com el del fotògraf Josep Maria Roset. Tot i que menciona el Pla de Protecció de Patrimoni i la paraula patrimoni surt cinquanta-set vegades, no es detecta un gir amb voluntat d’oblidar el llarg silenci. Als joves d’avui se’ls haurà d’explicar la nostra història per camins clandestins no oficials, com a les èpoques glorioses.

NOTÍCIES RECENTS