Recentment hem recuperat un arxiu del Marquès de Barberà. L’arxiu té format d’un lligat de documents, de gran volum, manuscrit i segellat de l’any 1953. Allà es descriuen totes les finques i cases sotmeses a censos pel Marquès Enrique Sarriera Vilallonga, IX Marquès de Santa Maria de Barberà, VII Comte de Solterra, Grande de España, qui va morir l’any 1951.

Del seu testament es va cuidar de fer-ne inventari Daniel Bilbao, Vizconde de Evol, de Madrid, on vivia el marquès. El gruixut lligam especifica cada propietat en detall i queda tot anotat en el Registre de la Propietat.

El meu avi deia “val més pagès que marqués”. En realitat, els censos eren una pensió arbitrària, aliena als impostos municipals. Eren una pensió perpètua, feudal, per mantenir els privilegis que a Espanya alguns sempre han mantingut a sobre dels altres. Els censos passaven de pare a hereu, de venedor a comprador.
El primer marquès de Barberà, Galceran de Pinós, nomenat per Felip V, va morir el 1718, màrtir a la presó, per haver defensat les llibertats de Catalunya. “Si tens censos i mala muller, mai et faltarà que fer”.
El marquès, a Rubí, posseïa censos pagadors per Nadal a mig poble, i a 7 o 8 masies, amb llurs terres. Posseïa la majoria de cases d’una vintena de carrers. Cada casa estava obligada a pagar una mitjana d’entre 20 i 30 pessetes a l’any en temps de misèria i postguerra.

Durant la 2a República, el govern va expropiar totes les propietats del marquès, qui va ser considerat un obrer més, i llurs propietats van passar en copropietat als qui i vivien o bé a aquells que treballaven les finques. Acabada la guerra, la dictadura va retornar títol i propietats al marquès. No va ser fins als anys 1970, que per llei, els censos es van poder redimir, després de pagar una liquidació.