Ves per on que un govern municipal (PSC-En Comú Podem) que defensa a tort i a dret una ciutat de colors, no fa més que minar dia que passa un dels colors que més ens manca i més falta ens fa a la ciutat: el verd.

Aquest dimecres n’hem tingut una nova mostra amb la tala del gran arbre central de la plaça Catalunya, a pocs metres de la façana del Casino. Una gran mèlia que havia pogut créixer sense obstacles i que havia assolit una capçada equilibrada i ben frondosa, i que ens oferia una gran ombra molt apreciada durant la calor estival. Un arbre ben formós que s’havia guanyat un lloc de referència a la plaça i que garantia un dels pocs tocs de verd d’aquesta grisa plaça, la reforma de la qual ja va ser un desencert a la primera meitat dels noranta, i amb la tala d’avui no es fa més que agreujar. Un arbre que ens acompanyava a la primavera amb una notable fragància gràcies a la seva bonica floració lilosa. Un arbre que donava un bon refugi a ocells o una bona talaia per descansar. Un arbre noble que hauríem d’haver fet el màxim per conservar-lo.

Els que volen colors per tot arreu avui tenen una plaça més grisa que mai. Ni el verd de les seves fulles ni el lila de les seves flors sembla que els interessi. Quina aberració! És indignant que el govern s’escudi en l’empresa que fa l’obra i en l’exigència imperiosa d’aquesta per treure l’arbre del mig sí o sí. Si ho diu l’empresa… Però quin govern tenim? A qui representa? A l’empresa? O a l’interès comú del poble? Que no busquin excuses de mal pagador dient que és cosa de l’empresa. La responsabilitat de la tala és del govern municipal i dels seus equips tècnics, l’empresa no fa sinó seguir les determinacions que es fan arribar des de l’Ajuntament.

Tampoc venguem la pel·lícula que en el lloc de l’arbre s’ha de construir una plataforma per facilitar l’accés a persones amb mobilitat reduïda a l’interior del Casino. Digueu la veritat: que l’arbre molesta i punt, que us complicarà les obres i a més us taparà la futura façana renovada d’aquest equipament per fer-vos la foto de torn. Estarem d’acord que l’accessibilitat a un equipament públic com aquest s’ha de garantir, però també convindrem que es pot projectar perfectament una rampa d’accés sense haver d’arribar fins a 4-5 metres de la façana de l’equipament on havia el tronc, carregar-se aquest emblemàtic arbre i ocupar un tros important de la plaça, creant una barrera física quan el que volem és accessibilitat, no impediments. Qui ha projectat aquesta plataforma? Com és que no s’ha exigit per part del govern que aquest gran arbre es protegís? Arreu tenim un munt d’exemples d’obres públiques i privades amb arbres a escassos metres de les façanes, situats en voreres o en places, que en cap cas s’han tret, només faltaria, i s’han protegit adequadament per conservar-los i gaudir-los amb major intensitat quan les obres s’haguessin acabat.

No es pot actuar d’aquesta manera tan barroera i amb tan poca sensibilitat pel patrimoni verd de la ciutat. On està la justificació tècnica d’aquesta tala? Qui l’ha acceptat? S’ha fet alguna valoració ambiental de l’arbre, del seu estat i de les funcions ecològiques que estava desenvolupant? I, és clar, s’ha fet alguna valoració econòmica del mateix, i de la hipotètica mesura compensatòria en el cas que s’acceptés (que no es pot acceptar) com a insalvable la tala? Quin valor econòmic tenia? Perquè es procedeix a fer ara aquesta intervenció, a primers d’agost? Es vol aprofitar que hi ha una part de la població que potser serà fora fent uns dies de vacances, i tindrem menys problemes de resposta social crítica davant de la tala? Em sona molt a la fugida del corrupte emèrit, acordada ara per ser el moment menys dolent de tots.

Fa molta llàstima copsar l’actitud i la deixadesa del govern municipal, i és lamentable que el grup minoritari del mateix, però clau per a la governabilitat, ECP, ho permeti, quan fan bandera d’ecosocialisme, transició ecològica, emergència climàtica i no sé quants eufemismes més.
La crisi sanitària global de la COVID-19 ens ha ensenyat que els pobles i les ciutats necessiten arbres i espais verds, no per capritx, sinó per a la seva gent, per esbargir-nos, per fer lleure a prop de casa, per respirar, per tenir ombres, per descansar, per jugar la mainada, etc. I la crisi climàtica de fons, més estructural i potent que ja tenim a sobre i que patirem moltíssim per dècades, encara reclama més verd a tots els nuclis de població, no més gris, no menys arbres, sinó al contrari, molt més arbrat i de majors dimensions, que facin les funcions que necessitem: depurar l’aire, reduir la calor de les ciutats, donar-nos confort, alimentar la fauna que ens ajuda, etc. Cal, doncs, sumar verd, plantar nous arbres, no talar-los sense sentit!

Sembla que el nostre govern no es doni per al·ludit davant d’aquestes gravíssimes crisis socials que patim. Això sí, a Rubí molts colors, sobretot en forma de paraigües de plàstic, però poc verd natural, que és el que ens hauria de preocupar. Avui en tenim una altra mostra amb aquesta tala intolerable. Com també ho és l’inacceptable estat del que havia estat un dels grans pulmons verds de la ciutat, el parc de la Pau i la Natura, i que avui veu com li van desapareixent els arbres a un ritme que fa feredat, sense que l’Ajuntament hi posi remei. O la nova plaça que algú amb molta “sensibilitat” va dissenyar i executar a tocar de l’escola del Rivo Rubeo , un mar de ciment amb uns arbres ben escadussers i de poca capçada que configuren un espai molt inhòspit per a les mares i pares i a la mainada que hi voldria jugar, i que no es pot gaudir els dies de calor fins ben entrat el vespre. O el parc de la Serreta que es va vendre a bombo i plateret, una altra aberració ambiental que va fer desaparèixer les poques clapes de verd que hi havia a la zona (uns pins, per això la gent li deia a la zona “los Pinos”) i al seu lloc hi ha va posar muntanyes de terra i de formigó, amb una inversió pública brutal, per acabar tenint una zona “verda” molt grisa i inhòspita a la hores de major insolació i durant tota l’època estival, just quan un bon parc hauria d’estar més capacitat per acollir la gent que en fa ús gràcies a una bona coberta arbrada.

Colors els que vulgueu, però esteu fent escac al verd!