Ja han passat 365 dies des que vam saber que la Generalitat es plantejava instal·lar un centre de menors migrants a Rubí. La decisió va despertar tot tipus de reaccions, tant socials com polítiques, sobretot coincidint amb la campanya de les eleccions municipals. Però entre tant soroll molts rubinencs i rubinenques també van expressar la voluntat acollidora de la localitat en una manifestació massiva pels carrers del municipi.

Un any després sabem que el centre de menors finalment no es construirà com s’havia previst i que la Generalitat i l’Ajuntament han acordat que l’Hotel Terranova es converteixi en un recinte per a adolescents embarassades en situació vulnerable. També sabem que s’acolliran joves estrangers d’entre 16 i 21 anys en diferents pisos repartits per la ciutat.

Desconeixem en quin punt es troben les gestions per fer-ho possible, ni tampoc si finalment amb la pandèmia viscuda el projecte es farà realitat o quedarà en un calaix. Però si alguna cosa hem après en aquests darrers 365 dies és que la pandèmia del coronavirus encara ha fet més vulnerables aquells que ja ho eren com és el cas de les persones refugiades i migrants.

Per a moltes d’elles l’accés a la sanitat pública és tota una odissea en no tenir padró o targeta sanitària. La seva situació sovint també els obliga a treballar dins l’economia submergida, sense cap tipus d’ajuda econòmica en cas de quedar-se sense feina, i a viure en habitacions compartides en què és pràcticament impossible mantenir les distàncies de seguretat. A més, en no tenir un contracte laboral d’un any tampoc poden aconseguir els papers. En fi, és un peix que es mossega constantment la cua.

Per això, després d’un any de la polèmica pel centre de menors cal reivindicar que acollir és més imprescindible que mai, però no només amb espais, sinó també amb polítiques. Per exemple, facilitar l’empadronament i flexibilitzar els requisits del reglament de la Llei d’Estrangeria són aspectes fonamentals que les administracions no poden deixar de banda. Hi ha municipis que per sort ja han començat a treballar en aquesta línia i esperem que Rubí no en sigui una excepció.

Amb la pandèmia ens hem sentit vulnerables com a societat, ens hem pogut imaginar el patiment que genera no poder veure presencialment als qui estimes o patir per l’estat de salut de les persones de l’entorn. Són preocupacions que malauradament formen part del dia a dia de moltes persones refugiades i migrants que, per sobreviure, han d’abandonar el seu país d’origen i allunyar-se de l’entorn que estimen.

Si fa un any cridàvem plegades pels carrers de Rubí que volíem acollir i que el municipi estava preparat per fer-ho, 365 dies després no ens en podem desdir ni quedar-nos de braços plegats. Hem de seguir exigint a les administracions que l’acolliment continua sent imprescindible perquè cap persona quedi enrere. Totes ens mereixem un futur millor i una vida digna, i només fent-nos costat podrem aconseguir-ho.
Ningú pot quedar a la intempèrie.