Aitor Sànchez. Exregidor de l’AUP

Celebrem la diada com una fita. Una data simbòlica que evoca lluita, resistència i determinació per no desaparèixer. Sentim molt viva la memòria.

Avui, executarem el ritual. Sortirem de casa. Sense oblidar-nos la bandera baixarem les escales per trobar el carrer. Segurament haurem deixat l’esperança a la tauleta… Potser l’any que ve.

Al tren o al cotxe, de camí, pensarem melangiosos en aquella il·lusió. Aquella rauxa que ara sembla llunyana.

Amb les companyes ens animarem amb el record de les fites robades. Rememorarem aquell dia que es va despertar amb pluja i es va adormir amb dignitat. Un dia manllevat, que es va escórrer entre discursos i declaracions… Arrossegat per la por d’exilis i condemnes…

Tornarem a ser riu. Afluent a afluent avançarem a la trobada, sempre amb un somriure, sempre temorosos d’aquella mirada que mai arriba. Ni un paper a terra. Obedients sense comptar-nos, expectants a la nova instrucció, a la nova espera.

En els faristols ressonaran les paraules. Les proclames exaltades, contundents. Avui tot és possible i tot està per fer. Demà somicarem en una taula, carregats de raons, buits de decisió.
Sonarà algun xiulet, potser un renec… Això no toca. El preu de la llibertat és la lluita i la lluita espanta. Si la nostra única força era la determinació popular, fins on ens atreviríem a somiar? Que passaria si després de deixar de ser súbdits deixéssim de ser clients? Què passaria si deixéssim de ser ramat per ser poble?

Però des dels potents equips de so arribarà el trumfo. La imatge, el símbol, la lona que tapa la vergonya i projecta endavant la carència. Ens enlluernarem amb la propera jugada mestra. Oblidarem que ens guia el mediocre, acceptarem el revolt que ens proposa. El seguirem en aquesta volta eterna. Abandonarem els carrers, oblidarem les solidaritats. Ens prepararem per al proper embat inevitablement posposat

Arribaran les escorrialles, les farciran de por i feixisme. Les acceptarem de bon grat, perquè l’autonomia d’avui escalfa i alimenta més que la incertesa d’una lluita arriscada. Embolcallarem el silenci en les banderes i les sigles, qui gosarà qüestionar la memòria? Baixarem el puny per parar la mà… Oblidarem el pa sencer per acumular més molles.

Sí els nostres joves reaccionen, els hi estirarem les orelles. No és temps de rauxa, és temps d’enginy. D’esperar que el temps passi. Assumint el relat de l’amo, deixant de tenir res a perdre per no tenir res a guanyar. I tal dia farà un any, i qui dia passa any empeny.

Ho farem mentre la nostra llengua s’asseca sense boques que la busquin. Ho farem mentre ens arrenquen cada pedra, ens manlleven la memòria. Tornarem al cap clot i la mà parada. El record de l’esperança serà tant bonic com llunyà… Aquell dia que durarà anys esdevindrà una sobretaula de diumenge. El brindis de les copes de cava.

Passaran els anys i els que vindran preguntaran per què seguim aferrats a la derrota. Els direm la veritat, mai ens vam atrevir a guanyar. Ens hem complagut amb la icona, més còmode, més neutre més fàcil.

Avui encara som a temps, encara tenim el futur a les mans. Aquells que encara volem, que encara somiem. No defallim, no permetem que el seu desànim es disfressi de realisme.
Aquells qui saquegeu els símbols, deixeu-nos tornar a omplir-los de significat. Si no us atreviu a somiar, no ens obligueu a despertar.

El poble que lluita no es pot vèncer. El poble que somia no es pot vendre.

Visca Catalunya lliure!