Josep Milà i Alba. Arquitecte, dibuixant i escriptor a estones rubinenc

Sovint sento a parlar d’urbanisme, tant en entorns professionals com en dinars de família com en la barra dels bars. A vegades penso que és com el futbol, amb menys seguidors, però amb el mateix apassionament. En les converses hi sents de tot. Des dels experts irreductibles fins als aficionats convencibles debaten judicis a voltes seriosos i a voltes superflus amb infinitat de punts de vista diferents. S’ha de dir que la riquesa d’arguments (i a vegades bestieses) és sorprenent. El cabàs de disciplines que envolta la parauleta urbanisme és enorme. Les sensibilitats a la forma de viure, a la salut, a la política, al medi ambient, a l’economia, a la sociologia, a la demografia, a la història, a la jurisprudència, a l’arquitectura, i moltes (moltíssimes) altres més, formen part d’aquestes discussions. Cada u ho veu des d’una perspectiva diferent i tenir un punt de vista únic és impossible. Per tant, no m’atreveixo a parlar d’Urbanisme a seques (i servidor de vostès té els coneixements limitats) i el que serà rigorós i profund per uns, serà «innesencial» i superflu pels altres. Necessito incorporar un adjectiu que m’allunyi de l’expert sever, taxatiu i inflexible, que em portaria directament a una única mirada, per quedar-me en la dimensió més terrenal, que som la majoria de ciutadans, i poder escriure amb la llibertat d’usar terminologia pedestre i a vegades poc convencional lluny d’una especialitat concreta. He triat casolà perquè crec que és el que pot definir millor aquesta pretensió. Per què? Em sembla que encaixa. Casolà és sinònim d’amateur i, en conseqüència, antònim de professional, d’expert, de saberut i dona un caire voluntariós i sense pretensions. Si algun cop em passo de llest i caic en la petulància tan pròpia d’experts profunds, que no ho vull ser i tampoc en sé prou, no m’ho perdoneu, no serveix de gaire demostrar un gran coneixement si només els doctes t’entenen. També em permetrà abordar temes que, per la seva baixa importància (per segons qui), només formen part de tertúlies de sobretaula de cunyats i barra de bar, potser ja és hora de redreçar-los un x

Aquesta és la voluntat d’aquest article i dels que seguiran. Un cop justificat el títol, comencem amb el primer tema per tractar.

L’Urbanisme i els arbres (1)

Quan el rei francès Enric II (això pels historiadors) el 1552 va ordenar que a totes les vies i camins del país s’hi plantessin oms per tal que fessin ombra als viatgers, ja iniciava un cert camí per a l’ús dels arbres en el disseny urbà. Anys després Napoleó ho va reforçar fent plantar plataners a tort i a dret per tal que les tropes fruïssin de bones ombres en les marxes cap a noves conquestes. Al nostre país, el 1852 (regnat d’Isabel II), amb una ordre taxativa del govern Narváez es va obligar a posar arbres a totes les carreteres, copiant el model francès. A Catalunya, tot i que les ordres centralistes no ens han agradat mai, vàrem passar per l’adreçador (és un costum que no perdem) i es van plantar milers d’arbres a la major part de camins del territori. Tot i ser una ordre imposada i a contracor, després feia goig anar per les carreteres arbrades, que travessaven els pobles, i conferia als seus carrers una qualitat d’espai representatius d’aquella època. 

L’arribada de l’automòbil als anys 60, va fer que els manaires de torn donessin prioritat al nou símbol del consumisme (us sona?) en perjudici dels exemplars centenaris que vorejaven carreteres i carrers. Desenes de milers d’arbres van ser talats sense cap mirament. Tal va ser la dèria que semblava que, com si de cop i volta, els feixistes veiessin en els pobres vegetals els símbols de la república que calia erradicar.  En pocs anys la teranyina verda alta i frondosa que abastava bona part del territori va desaparèixer per convertir-se en una altra de negra (d’asfalt) i plana. Els carrers despullats del verd semblaven polls desplomats sense cap mena de gràcia.

Per què ho van fer? No va ser per raons polítiques, no. Resulta que la tira d’aprenents de pilot dels bòlids acabats d’aparèixer, s’estavellaven contra els majestuosos arbres de les vores de les rutes acabades d’asfaltar. La simplicitat de pensament dels polítics de l’època (hem millorat?) va portar a la brillant deducció que ells, els arbres, n’eren els culpables. Ni un bri de dubte en pensar que les màquines estaven mal dissenyades o que el poc senderi dels que duien el volant era el perill de debò. Calia fer desaparèixer els culpables dels accidents com si els que conduïen no hi tinguessin res a veure. Polir-se’ls i no en parlem més, era el més ràpid i econòmic, els vegetals per les amanides, que el progrés no en vol saber de romanticismes, ni de paisatge.  Els tecnòcrates del règim no estaven per pensar en solucions intel·ligents. Només Barcelona i alguns carrers solts d’alguna altra ciutat es van alliberar de «l’arboricidi».

Amb la mort del dictador hi va haver una certa febre re-plantadora, però es va acabar ben aviat. Els lletraferits experts en botànica, per una banda, i les noves corrents de disseny urbà per una altra, van frenar aquella embranzida, tant, que la van anul·lar. Per l’imaginari popular l’urbanisme modern (places dures) s’havia despistat i havia oblidat plantar arbres en els espais públics i, si els col·locava, eren esquifits més a prop dels bonsais que de la frondositat. Semblava com si l’assignatura de verd urbà o no estava en el programa d’estudis d’Urbanisme o el dia que la donaven, els alumnes feien campana. S’han projectat places i carrers on una variable de disseny tan senzilla com la de gaudir d’una bona ombra a l’estiu i un bon sol a l’hivern ha quedat relegada a l’ostracisme. Uns cops ha estat per la visió de l’il·luminat de torn i d’altres per la consigna (política) d’aconseguir més espai per altres usos (aparcaments) en detriment dels pobres vegetals.

L’arribada del canvi climàtic, tan anunciada, ens agafa amb els pixats al ventre. A certes hores (moltes) els avis (i qualsevol altre) no poden sortir al carrer sota l’amenaça que quedin fosos, la tensió se’ls dispari i pateixin una deshidratació flagrant. Segons diversos articles del National Geographic, en les zones urbanes i arbrades (ben arbrades) la temperatura pot baixar entre 4 i 5 graus i pot arribar a 10 graus segons en quins indrets. No és una dada per desestimar, resem perquè, on s’ensenya disseny urbà, incorporin algun científic expert en ombres, corrents d’aire i escalfor i després els polítics contractin els seus assessors entesos en termòmetres, ventiladors i arboricultura.