Urbanisme casolà (o d’estar per casa): El Hard Rock

Aquests darrers dies això del Hard Rock ha sonat amb certa intensitat, sobretot perquè ha estat l’excusa per convocar eleccions. Potser caldria veure què és aquest invent que du nom musical i que no té res a veure amb les arts del faristol.  

Tot va començar a finals del 2012, a Madrid (els nostres mals sempre venen de Madrid), en concret a Alcorcón, quan els senyors de Las Vegas Sands van anunciar que hi construirien el complex més gran de joc d’Europa. L’anomenarien Eurovegas. A Barcelona, un any abans, també s’havia fet un intent per atraure el projecte. Es van proposar terrenys al Prat, a Abrera, a Montcada i Reixac i Gavà. Salou encara no sonava. Però a l’Esperanza Aguirre, assabentada de la possible competència de Barcelona, li van faltar segons per posar tota mena de catifes per tal que el projecte no se li escapés i finalment va aconseguir que Alcorcón fos el destí escollit.    

Però l’invent se’ls va torçar. Els precursors  només posaven una part del finançament, l’altre l’havien d’aportar empreses i entitats locals. Alhora, exigien poder fumar a l’interior de les seves instal·lacions i, el més gros, canviar  la llei de jocs per estar exempts de bona part dels impostos a la que està sotmès el joc a l’estat. Les veus contràries, la manca de finançament, les discrepàncies en les comissions a cobrar, la negativa a abaixar impostos i l’aparició d’una ubicació alternativa al Japó, van fer que els senyors de Las Vegas Sands fessin mutis i no se’n sabés mai més res  d’ells. En qualsevol cas, la llavor ja s’havia sembrat. Era l’hora dels oportunistes, dels intermediaris disposats a collir el que altres havien plantat en aquest món mediocre mancat d’idees.  

A Barcelona, quan encara no se sabia que Eurovegas fugiria de Madrid,  havia quedat un regust de feina a mig fer, cosa que l’espavilat de torn, valencià amb empresa a Madrid, va aprofitar. Es deia Enrique Bañuelos, expert en mogudes urbanístiques. El mateix any 2012 va trucar al senyor Fainé, president de La Caixa (ara també, valenciana) i, tal com s’explicaria més endavant a El País del 19 d’agost de 2019, li va exposar un negoci que no podria refusar: La Caixa (avui, la valenciana) era propietària d’uns terrenys molt grans a Salou provinents de les restes de Port Aventura i dels que no en treia cap profit. Allà s’hi podria ubicar un projecte competència de l’Eurovegas de Madrid. Aquest es diria Barcelona World. Els dos personatges es van posar d’acord i van convèncer a la Generalitat de la “bonança” del projecte i aquesta es va posar a treballar perquè el mastodòntic complex fos una realitat. Els ajuntaments del Baix Llobregat, que havien apostat per acollir el recinte van protestar quan van veure que es portava al Tarragonès, però van emmudir molt aviat. 

Si el començament de la història dona per una novel·la, la seva continuació per dues més. El final ni se sap. Avui el senyor Bañuelos ja no hi és, La Caixa, sí, i la Generalitat ha encomanat a l’Incasòl la gestió urbanística del guirigall que s’ha muntat. Abans, però, el 2013 es va convocar un concurs per adjudicar sis llicències de joc que permetrien obrir diversos casinos dins el futur Barcelona World.

Aleshores, l’Ajuntament de Barcelona ja havia denunciat que no permetria que s’utilitzés el nom de la seva ciutat en un complex ubicat a Tarragona. En l’última fase del concurs, i per sorpresa de tots, només es va presentar una empresa, per tant, només s’hi podria ubicar un casino. Ja teníem el projecte coix i més petit, consol pels dubtosos però a favor. L’empresa guanyadora va ser el Hard Rock. Això va servir per rebatejar de nou el projecte i assumir el nom (ja em portem tres) des de la Generalitat. Els seus propietaris són la nació d’indígenes seminoles, provinents de Florida. Es vanten de ser l’única tribu “no conquerida” d’Amèrica (potser n’hem d’aprendre) i reparteixen els guanys dels seus negocis d’arreu del món entre tots els seus membres, només cal tenir un 25% de sang seminola. El seu negoci sempre havia estat el joc, i el van complementar amb la compra, el 2007, de la cadena de cafès i hotels del nom que duen ara. Donen un toc entre pintoresc i exòtic a tot plegat.   

Que el projecte està molt tensat és evident. Tant dins dels diferents governs com a fora han sorgit múltiples detractors, les enquestes diuen que bona part dels catalans o hi estan en contra o no saben de què va. El tràmit de la requalificació dels terrenys està enfangada entremig d’informes desfavorables del mateix departament de territori de la Generalitat i una sentència en contra del TSJC. A més, la plataforma Aturem Hard Rock està agafant molta força. Només apareix un argument favorable, la quantitat de llocs de treball que pot generar.

Però tothom sap, fins i tot els que ho defensen, que el raonament està enverinat: desequilibri territorial, aberració arquitectònica, agressió al medi natural, mobilitat no sostenible, despesa d’aigua exagerada en mig del canvi climàtic, ludopatia, prostitució, poca claredat en la intermediació de l’Incasòl en la compravenda dels terrenys i la rebaixa d’impostos als casinos (rebutjada a Espanya) són dubtes que sorgeixen amb molta força, masses com per fer-nos creure que hi ha un interès públic que ho justifiqui. Com sempre, la manca d’imaginació per trobar alternatives reafirma la grisor dels que ostenten el poder, s’agafen al primer que passa i s’enlluernen amb la quincalla de l’economia (el joc) oblidant que hi ha altres vies per explorar. Però es clar, cal més talent, més feina i més esforç i guanyar o mantenir les cadires s’emporta totes les energies. 

Estem davant d’un altre exemple, recurrent al nostre país, on l’urbanisme torna a ser protagonista: Com a moneda de canvi polític, com a eina d’especuladors oportunistes, com a mecanisme dels grans propietaris per rendibilitzar els seus passius, com a instrument de les entitats financeres que no perdonen un cèntim, desnonen a qui convingui, però exigeixen que se les rescati amb diners públics. El desgavell està servit.

NOTÍCIES RECENTS